Convenciment

Replegar-te en la planura de les idees, com un combatent extenuat que necessita la cura dels antics textos, dels antics pensadors reforça sovint els convenciments, si saps mantenir-te amatent als canvis de paradigmes que sotmets a estudi. Quan ens oprimeix l’evolució de la societat en el darrer quart de segle, quan ens condiciona el canvi mateix de segle que ens portarà en menys de deu anys a reconèixer aquesta tercera o quarta revolució industrial, segons es miri i se’ns miri, quan reconeixem que això no farà sinó repensar tots els esquemes sobre els que s’ha sustentat la societat, absolutament tots, és aleshores quan tot plegat, necessita d’aquella necessària introspecció, d’aquella obligada referència a la vida interior, a la placidesa i la lucidesa del saber en front de l’oferta nostàlgica de la absència, del res.

La conversa mutilada, monosil·làbica patentitza una forma de cercar aquella intimitat que la mateixa vida et pren en el seu dia a dia, on et descobreixes on et descobreixen en el teu món complex i senzill a l’hora però que et pertany només a tu, la monacalitat del viure en senzillesa, del saber-te senyor i director de la vida que t’ha tocat de viure i del teu propi context, triant amistats i companys de viatge, destriant el gra de la palla, com diria el vell pagès, per meditar a redós de la llar, sobre les grans tragèdies o comèdies, imitant una mica, només una mica aquella manera de fer dels sofistes en la seva herència, gaudint només d’allò necessari i defugint del luxe i la falsària virtut, només afirmant-te en la disposició d’obrir l’ànima a la bondat que ens ha de permetre viure i no morir en vida.

Com denostar el que ens han dit que era preuat?, quan difícil resulta deixar allò que el món gaudeix fins a l’èxtasi, per participar de les essències mateixes de la creació en allò modest, en la mateixa simplicitat amb que els infants miren al cel i s’ho qüestionen absolutament tot, fins la llum del sol que els és donada. Aquella mirada, neta, summament neta, que amb els anys va empobrint-se perquè arreplega els filtres que anem posant, els miralls que fan veure angles diferents, aquella és la que cal recuperar, per poder sempre desemmascarar l’enganyós futur que ens planifiquen, tot apostant per fer del futur els cinc minuts següents de la nostra existència, gaudint-los com si fossin els darrers, amb la ingenuïtat d’un nen i el goig de ser castell i muralla.

Adduir nicieses

Bastiràs mil idees, mil conceptes, mil pensaments hauran sortit de les teves entranyes quan els homes descobriran que cal repensar tot plegat i cercar aquelles essències que tu mateixa ens vas donar fa tant de temps. Perquè serà tant difícil l’evolució i tant fàcil d’emprar la paraula per adduir nicieses que volen ofendre tanmateix l’identitari socials que ens acompanya, vulguem-ho o no, des que és configura la nostra civilització, a partir de la caiguda de l’imperi Romà, el nostre ancestre.

De vegades saber escriure no vol tenir la possessió de la veritat, de cap veritat, i de vegades qui escriu malda per rebre la consideració que es creu ha de tenir dels seus conciutadans, consideració que potser no arriba i mira que ho intenta i ho intenta, però, és clar, de vegades cal retrobar aquelles essències que algú pot resultar difícil de trobar, més si es desconeixen els principis que ella ens va deixar.

La vida ens regala l’opció del silenci, de la recerca i l’estudi, que només uns quanta elegits, uns quanta privilegiats són capaços de seguir, segurament amb aquella dedicació quasi monacal que suposa la contemplació dels estadis d’evolució de l’home a partir de l’anàlisi de l’evolució de la seva saviesa, del seu encontre amb els llibres, de saber que el saber en si mateix encarna la pròpia civilització, la realitat mateixa que alguns dels que són assidus als diaris els costa d’entendre.

L’insult a la intel·ligència és molt propi d’aquells que es pensen estar en possessió, no de la veritat, sinó de l’absoluta veritat, del principi i el final, l’alfa i l’omega d’això que se’n diu política com qui diu d’escriure contraportades de diari. Tant se val, la qüestió primordial és que d’un gènere o d’un altre el valor que cal donar a les coses és precisament distint al que descobrim, de vegades sota un titular o una frase grandiloqüent, de fet no hem deixat de ser provincians, no ho hem deixat de ser, per tant ens mereixem, potser el que tenim? Jo crec que no, però hores d’ara que hi podem fer?