Bastiràs mil idees, mil conceptes, mil pensaments hauran sortit de les teves entranyes quan els homes descobriran que cal repensar tot plegat i cercar aquelles essències que tu mateixa ens vas donar fa tant de temps. Perquè serà tant difícil l’evolució i tant fàcil d’emprar la paraula per adduir nicieses que volen ofendre tanmateix l’identitari socials que ens acompanya, vulguem-ho o no, des que és configura la nostra civilització, a partir de la caiguda de l’imperi Romà, el nostre ancestre.
De vegades saber escriure no vol tenir la possessió de la veritat, de cap veritat, i de vegades qui escriu malda per rebre la consideració que es creu ha de tenir dels seus conciutadans, consideració que potser no arriba i mira que ho intenta i ho intenta, però, és clar, de vegades cal retrobar aquelles essències que algú pot resultar difícil de trobar, més si es desconeixen els principis que ella ens va deixar.
La vida ens regala l’opció del silenci, de la recerca i l’estudi, que només uns quanta elegits, uns quanta privilegiats són capaços de seguir, segurament amb aquella dedicació quasi monacal que suposa la contemplació dels estadis d’evolució de l’home a partir de l’anàlisi de l’evolució de la seva saviesa, del seu encontre amb els llibres, de saber que el saber en si mateix encarna la pròpia civilització, la realitat mateixa que alguns dels que són assidus als diaris els costa d’entendre.
L’insult a la intel·ligència és molt propi d’aquells que es pensen estar en possessió, no de la veritat, sinó de l’absoluta veritat, del principi i el final, l’alfa i l’omega d’això que se’n diu política com qui diu d’escriure contraportades de diari. Tant se val, la qüestió primordial és que d’un gènere o d’un altre el valor que cal donar a les coses és precisament distint al que descobrim, de vegades sota un titular o una frase grandiloqüent, de fet no hem deixat de ser provincians, no ho hem deixat de ser, per tant ens mereixem, potser el que tenim? Jo crec que no, però hores d’ara que hi podem fer?
De vegades saber escriure no vol tenir la possessió de la veritat, de cap veritat, i de vegades qui escriu malda per rebre la consideració que es creu ha de tenir dels seus conciutadans, consideració que potser no arriba i mira que ho intenta i ho intenta, però, és clar, de vegades cal retrobar aquelles essències que algú pot resultar difícil de trobar, més si es desconeixen els principis que ella ens va deixar.
La vida ens regala l’opció del silenci, de la recerca i l’estudi, que només uns quanta elegits, uns quanta privilegiats són capaços de seguir, segurament amb aquella dedicació quasi monacal que suposa la contemplació dels estadis d’evolució de l’home a partir de l’anàlisi de l’evolució de la seva saviesa, del seu encontre amb els llibres, de saber que el saber en si mateix encarna la pròpia civilització, la realitat mateixa que alguns dels que són assidus als diaris els costa d’entendre.
L’insult a la intel·ligència és molt propi d’aquells que es pensen estar en possessió, no de la veritat, sinó de l’absoluta veritat, del principi i el final, l’alfa i l’omega d’això que se’n diu política com qui diu d’escriure contraportades de diari. Tant se val, la qüestió primordial és que d’un gènere o d’un altre el valor que cal donar a les coses és precisament distint al que descobrim, de vegades sota un titular o una frase grandiloqüent, de fet no hem deixat de ser provincians, no ho hem deixat de ser, per tant ens mereixem, potser el que tenim? Jo crec que no, però hores d’ara que hi podem fer?
