Mentre s’escrivia el dia, t’anaves adonant que era com una mena d’epíleg misteriós, en el que les paraules van conformant la una història, senzilla, viscuda com tantes altres transcorren al teu voltant, i descobreixes com un instant pot contindre tota una vida, i en tota una vida es dona aquella intensitat cofoia de matisos que coloren els moments precisos... Deia Borges[1] que un es passa la vida parlant, mentre l’escriptura és ocasional, el diàleg és continu, fins i tot amb les pedres, de les que, diria jo, són testimonis muts de la nostra presència i transitar pels camins que hem triat, rodejats per tota una multitud invisible, un amfiteatre de persones futures....
Si bades un sol instant, pots descobrir les virtuts del silenci, però també el soroll indefinit i permanent que acostuma a acompanyar als humans, sorolls professionalitzats que esdevenen sinònims de virtuts necessàries, gens harmònics, feréstecs, agressius, que et conviden a valorar la pròpia individualitat, a tapar les orelles i deixar d’escoltar... És aleshores quan hom valora el silenci com un company de viatge que no gasta més valor que poder escoltar la teva pròpia consciència quan et permets de pensar en moments de felicitat, en descobrir-te aquells moments oblidats en la memòria que t’és grat de recordar....
Potser perquè com ens descobreix el poeta[2]: “Quan els jugadors hagin marxat, quan el temps els hagi consumit, certament no haurà cessat el ritus”... I és que tot és tant senzill, tontament arribem a creure en aquella complexitat que els estudiosos ens descriuen, però tot és tant i tant senzill que resulta fins i tot difícil de veure-ho així... i amb aquest pretext se’ns van complicant les coses o deixem que aquelles multituds que de tant en tant ens rodegen ens les compliquin, fins a descobrir que han passat els anys, instant a instant, i com el temps porta a l’oblit de les coses preuades si no fem un veritable exercici d’aturada i reflexió i aleshores, com qui compta les roses d’un pom, reprens els records que no són altra cosa que ensenyaments de vida, aquells matisos l’han anat colorejant fins a conformar l’expressió de tot plegat, i podríem prendre-li a Hugo[3] les paraules per a descriure en la bellesa que: “fins al més petit grà de sorra és un globus que rodola.... “ i aleshores entendríem la senzillesa que se’ns fa quotidiana a mesura que els anys passen, com per exemple d’estimar...
Replegar-te en la planura de les idees, com un combatent extenuat que necessita la cura dels antics textos, dels antics pensadors reforça sovint els convenciments, si saps mantenir-te amatent als canvis de paradigmes que sotmets a estudi. Quan ens oprimeix l’evolució de la societat en el darrer quart de segle, quan ens condiciona el canvi mateix de segle que ens portarà en menys de deu anys a reconèixer aquesta tercera o quarta revolució industrial, segons es miri i se’ns miri, quan reconeixem que això no farà sinó repensar tots els esquemes sobre els que s’ha sustentat la societat, absolutament tots, és aleshores quan tot plegat, necessita d’aquella necessària introspecció, d’aquella obligada referència a la vida interior, a la placidesa i la lucidesa del saber en front de l’oferta nostàlgica de la absència, del res.
Com denostar el que ens han dit que era preuat?, quan difícil resulta deixar allò que el món gaudeix fins a l’èxtasi, per participar de les essències mateixes de la creació en allò modest, en la mateixa simplicitat amb que els infants miren al cel i s’ho qüestionen absolutament tot, fins la llum del sol que els és donada. Aquella mirada, neta, summament neta, que amb els anys va empobrint-se perquè arreplega els filtres que anem posant, els miralls que fan veure angles diferents, aquella és la que cal recuperar, per poder sempre desemmascarar l’enganyós futur que ens planifiquen, tot apostant per fer del futur els cinc minuts següents de la nostra existència, gaudint-los com si fossin els darrers, amb la ingenuïtat d’un nen i el goig de ser castell i muralla.
