Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris socialització. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris socialització. Mostrar tots els missatges

dissabte, 19 de setembre del 2009

En temps de pluges...


L’orador diví[1], Θεόφραστος (Théophrastre)[2], com se l’anomenava a aquell deixeble primer de Plató i després d’ Aristòtil, qui va ser successor en la direcció de l’Acadèmia, segons ens explica la poesia de Menàndre, en deixà dit que : “un home que dissimula es comporta de tal manera que aborda els seus enemics, els parla, els fa creure per la seva manera d’actuar que no els odia gens, els lloa en la seva presència, obertament, tanmateix que ells planteja secretes trampes, i s’afligeix amb ells si els arriba alguna desgràcia” , però ens adverteix que pot semblar perdonar els discursos que contra ell s’atiren, però la realitat mateixa és una altra tal que “el verí dels escurçons hauria de ser menys temut”. El grec ens planteja els valor de la dinàmica natural del essers humans en els processos de socialització, però també en la realitat mateixa dels processos de gestió psicològica de les relacions socials immediates i aquelles subsumides de l’acció de la seva concepció de la lògica[3] en la determinació de l’acció en l’àmbit de la polis. Un retrat de classe que dibuixa en el seu reconeixement del que anomena l’”aire precipitat”, quan ens descobreix les maneres d’un home precipitat, aquelles que evidencien “la direcció en un esdeveniment o un afer que està per sobre de les seves capacitats i del que no se’n sabria sortir honorablement, en quelcom que l’assemblea hauria de trobar normal”, seria com donar vi a algú que no el pot veure, ens digué. Però l’advertiment més interessant que ens fa l’obra del clàssic és justament contra l’estupidesa, la que considera “una malaltia de l’esperit” que acostuma a acompanyar, segons ens prevé “accions i discursos” i ens posa un senzill exemple per entendre-ho quan ens explica: “En temps de pluges incòmodes, quan tothom se’n plany, l’estúpid ens dirà: que l’aigua del cel és una cosa deliciosa”, vaja, un discurs a l’ús en els temps que corren.



[1] Théophaste (Erésos, Lesbos 372 ac – Atenes 288 ac)

[2] Théophaste . Les Caractéres.. (traducció del grec de Jean de la Bruyére). Firmin Didot frères, 1851. Edició digital de la Universitat de Míchigan. Pag. 463 i ss.

[3] Bochenski, I. La logique de Théphraste, Fribourg, Suisse, Librairie de l'Université, 1947.

dimarts, 24 de juliol del 2007

Somriure


El joc de les paraules i els seus misteris, i com poden evocar sensacions i interpretacions diferents en funció de l’estat d’ànim d’un persona, revela el poder que la comunicació té substancialment en les relacions humanes i per tant en el context de les relacions socials i de la socialització mateixa d’aquestes relacions, que ultra passen, moltes vegades, el concepte genèric del trànsit relacional, per abastar el contacte, encara que sigui només amb un bon dia en un ascensor (...).

Dibuixar un somriure, aquesta expressió no verbal, condueix a interpretacions diverses, per exemple, la complaença de compartir el moment, sense la necessitat de fer assentiment verbal, tot i que la verbalització de les emocions, dels sentiments i de les conductes, hauria de ser un principi que s’acomodés substancialment a les relacions humanes com a externalització voluntària.

Aquest principi general que s’incorpora al procés socialitzador, manté, al meu entendre, diferents perspectives segons el moment vital de que es tracti; tanmateix, els cicles personals i/o hormonals, vesteixen bona part del nostre comportament i per tant, també de la nostra conducta inferencial en els processos d’inter relació, de manera que l’individu, entès com una part del corpus social, inter actua amb el seu context, amb el seu entorn, en funció dels ímputs que en rep, del somriure, per exemple, el que posa de manifest com la conductivitat social estableix paràmetres simbiòtics que es repeteixen una i una altra vegada mimèticament a partir, doncs, de processos biològics que influencien individualment i configuren una determinada tendència social, analitzable i avaluable.

En el món de la socialització la virtut terapèutica del somriure, ha estat estudiat fonamentalment a partir d’un concepte inter actiu que es defineix com “espiritualitat”, de fet, tot i que la psicologia aplicada no està d’acord amb aquest paradigma, hi ha sectors d’aquesta disciplina i d’altres disciplines de la interpretació social i de l’anàlisi de l’individu i la societat, que plantegen les bondats de l’efecte espiritual sobre les relacions inter personals. És en aquest context que el “somriure” albira per si mateix, aquesta pura i senzilla contracció d’un determinat nombre de músculs facials, a definir tot un “entourage” que permeti de transformar tant l’actitud pròpia de l’individu com la de la seva xarxa de relacions i per tant ens trobem aquesta acció gesticular com un fet eminentment social i d’efectes beneficiosos en el distensionament, que pot arribar a ser com una gota d'aigua que s'escampa per l'univers social.