Sóc de gustos senzills jo...

Sóc de gustos senzills jo, amant, però, de les subtileses amb les que la vida ens regala, no defugint la sensibilitat, si aquesta és a l’abast, no calen grans tresors per a fer valor, de vegades un retrat, de vegades la flaire del menjar ben fet, de vegades la carícia del vent, fins i tot el repòs obligat representa una causalitat més del camí que et porta a la reflexió o al somni llarg de mitja tarda, construint plànols mentals que t’enllacen amb el pensament del món oníric, no físic... Quan aconsegueixes que el teu dia resti en silenci, aleshores el món es reconstrueix a ell mateix, albires aquella calma necessària en esperit i cos que t’acompanya com un altre jo, amb qui pots entrar en diàleg quan el descobreixes, quan et descobreixes, lliure de pre judicis, lliure de greuges, desbastades les costures que també fan mal, com si sentissis el temps, l’oratge canviant, la lluna que esdevé nova i s’amaga als nostres ulls, fent-nos veure, com de tant en tant cal que així sigui, silenci, foscor, per poder reprendré el camí de la descoberta permanent, sense ancoratges, sense llasts, sense maletes, només amb allò que hem de menester, difícil de creure, gairebé res, tampoc els metalls profans que a tantes penes duen ... Aprendre a viure sense la por d’un món que de vegades es fa incomprensible, estúpidament incomprensible, però alhora tant, però tant humà, res de nou sota el cel, es diu, i és cert; cal doncs saber-se’n allunyat, perquè és la única manera de poder entendre el sense sentit, i de poder donar valor a les coses més versemblants, gens inútils, fins i tot imprescindibles, un color, una nota, un so, un gust, un somriure... amb opinions i parers diversos ens descobrirem tant propers i tant allunyats alhora, mentre el temps transcorre de manera inexorable per tots, però no tots l’haurem sabut fer nostre ...

© Albert Balada

04-05-2014

Hi ha racons...

Hi ha racons que respiren; pedra, fusta, vi... esdevé com un èter imperceptible que es manté sempre en el record, quan trepitges aquells carrers que ressonen, aquells carrers que et xiuxiuegen la història a través del sentiment... Pots sucumbir o, fer com si no va en tu, però és difícil no deixar-se embriagar, ni que sigui per un instant pels sonors silencis, els espais ombrívols, les càlides mirades i els somriures de complicitat... un bon “vin de paille” i deixar'te endur per les aromes de l’esperit ... 

© Albert Balada

15-03-2014

Quan deixem que el sentit...

La fotografia és original de Neus Bonamusa

Quan deixem que el sentit del nostre propòsit en la vida alleugereixi el seu pes, sobre les nostres circumstàncies, descobrirem que les nostres passes es fan més fermes i el propi sens, obra una nova dimensió, si, a més, som capaços de menystenir temptacions i egoismes, però només és possible si el nostre plantejament de vida ho és des de l’alegria, des de la felicitat de viure, esborrant les barreres invisibles que ens creem, les pors que genera la mateix por en la seva por, només aleshores ens descobrirem distints i capaços de créixer, artificis de l’èxit i la fortuna, entesos com a experiència de l’esperit.

Però quin deu de ser l’enginy que ens facilita l’accés a l’alegria i la felicitat, en un món en el que, manta vegades, les circumstàncies més aviat ens porten a la tristesa i la depressió? Doncs ben senzill, la tendència a pensar en clau positiva, sempre, en saber trobar en tot un aprenentatge, fins i tot en allò que ens pot semblar negatiu, doncs en aquest viatge diari és on apareix la nostra ànima veritable, acompanyada pel somriure interior que desperta el somriure en el rostre, és quan podrem arribar a apreciar la vida mateixa en el seu veritable valor.

© Albert Balada

05-11-2013     

Encara que puguis...

Encara que puguis tenir la consciència que només ets un entre milions, i per tant, difícil gairebé impossible d’intervenir, d’interferir en el devenir humà, t’equivoques, ens equivoquem, perquè la nostra ment, com les nostres accions en forma d’actitud, podem de fet canviar el món, a través de la nostra comunió amb l’Univers. Si només tenim una mirada cap al món físic, aital intervenció se’ns farà molt difícil i veritablement és limitativa i limitadora alhora, però no hem d’oblidar que darrera tota actitud hi ha una ànima, una consciència, és aleshores quan hom pot conrear els principis de la reacció global, evidenciant-ne aquesta connexió de manera fefaent, mireu, si més no la potència d’un somriure, res no es fa més que moure els músculs de la cara i, per descomptat una predisposició, si és forçat no ens serveix, però un somriure que surt des de l’ànima, des del cor, si ho voleu, és una de les accions més potents...

© Albert Balada

22-10-2013

Desperta cor tancat...

Desperta cor tancat a la sensació de grandesa que et dóna el somriure de qui et saluda, desperta i desglaça aquest gel que t’encartona,  i no et deixa gaudir de la bellesa de l’agraïment de la mirada que lluny de ser captiva et captiva, despertat i allunya de tu angoixes vanes per saber-te posseïdor del béns més preuats a compartir, la vida que ens donada, la llibertat que amb nosaltres neix i ens ha de fer iguals caminant cap a la felicitat. Desperta !!!!!

© Albert Balada

09-10-2013

Em somriu...

Em somriu cada matí quan passo pel seu davant, i després em parla finet, dolç, com desitjant-me un bon dia, mentre ell gaudeix de l’aire del matí a la porta de casa seva. De fet ells també són criatures de Déu i en especial són capaces de detectar estats de ment i estat d’ànim; en rebre el retorn de la meva salutació, de nou, l’expressió li canvia, com somrient i es distreu en els pensaments de l’èter; no és d’estranyar, doncs, que la civilització egípcia els hi tingués tanta veneració...

© Albert Balada

03-10-2013  

L'experiència ens demostra...

  La fotografia és original de Montse Esteba

«L'experiència ens demostra que és fàcil tenir molts amics quan la vida ens somriu. Acompanyar als altres en l'èxit i quan les coses van bé no costa res, però l'amistat veritable es demostra en la monotonia dels dies corrents, que és allò que més abunda en la nostra vida. Els amics veritables es demostren en les situacions adverses, en els inevitables moments de tristesa, de conflicte, de dubtes i decepcions. És llavors quan necessitem al nostre costat a la persona amiga i agraïm el seu suport amistós i desinteressat.

A més, no estem creats per a la solitud. Per això és molt important trobar a l'amic veritable. Per naturalesa estem cridats a trobar-nos els uns amb els altres, a conviure i recolzar-nos, no només intercanviant idees sinó fins i tot sense paraules. La presència discreta i silenciosa d'un amic al nostre costat en certs moments pot arribar a ser decisiva. Per això, en ocasions, trobem tant a faltar els amics.

Una bona experiència d'amistat suposa simpatia mútua i relació cordial, genera alegria i serenitat tot i que, certament, és molt més que això. Un amic és algú amb qui ens sentim totalment segurs, aquell que mai farà alguna cosa que sigui dolenta per a nosaltres o que pogués fer-nos mal, ni ens proposarà mai res que sigui incompatible amb els nostres propis valors i ideals.

Amb l’amic no cal cap demostració ni hem de simular les nostres debilitats. Ell les coneix perfectament i les accepta. Per això compartim obertament no només les nostres alegries i els èxits sinó també les nostres preocupacions i moments d'impotència, que amaguem a altres persones. Un bon amic és algú que sap estimar-nos independentment del que arribi a conèixer de nosaltres.

Una veritable amistat sempre ve acompanyada de generositat i capacitat d'abnegació en favor de la persona amiga, oblidant-se d’ell mateix. En aquest sentit, l'afirmació de Jesús és definitiva: ”Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics”[1].

S’ha arribat a escriure que l'amistat veritable es reconeix per la seva durada: és més forta que la mort. Per això parlem sempre del tresor de l'amistat. No hi ha situació, esdeveniment o persona que sigui capaç d'anul·lar o fer desaparèixer l'amistat del cor del veritable amic. Però és un tresor en vasos de terrissa, fràgils com ho és tot allò humà. Ens cal la vigilància i la humilitat perquè “un amic fidel no té preu”[2]» 

© Joan Piris Frígola, Bisbe de Lleida

07-09-2013

---

[1] Jo 15, 13

[2] Sir 6,5-17

Testimoni de felicitat

Ha omplert les notícies, com quan el rei del rock, també decrèpit, encara va ser a temps de crear la llegenda, quin valor va passar per damunt de la vida mateixa, viscuda a cop de reportatge. El cert és que les seves cançons, les del negre que va voler ser blanc, oblidant que la seva condició de raça ho era més que la d’un humà en quina seva sang acumulava la tradició del valor de la seva condició, potser no s’ adiu massa entre cita i cita, i altres comentaris i aventures literàries, parlar del dit rei del pop, però em resulta inevitable, potser per raons generacionals, perquè vaig créixer amb ell i les seves cançons, i encara que no ho vulgui, han acompanyat la meva vida, tot i que, si més no, no me n’hagi adonat.

La veritat és que quan arribes a comprendre com és tot plegat, pot arribar un moment en el que el sol deixi de lluir i la pregunta és: val la pena això? Realment, allò important, allò veritablement important, penso, és saber que la música et pot arrencar un somriure, que un llibre et pot despertar la imaginació, aquella que potser tenies dormida des que eres un infant i la mateixa vida et van dur a acceptar les realitats mundanes fins al punt de deixar de somniar.

Diuen que mai és tard per a fer allò que vols, per canviar les coses si és que cal canviar-les, clar que l’honestedat em fa reconèixer que aquest és un missatge que n’extrec de l’obra de l’escriptor Francis Scott Fitgerald[1], un fantàstic llibret fet pel·lícula que ens diu que només val la pena allò que et porta a ser feliç i si tu ets feliç, aconsegueixes que els que t’envolten també ho siguin i el primer que cal fer, potser és el fet de perdonar aquelles cuites o malifetes per molt mal que t’hagin fet, perquè la vida, el destí, acaba posant a tots al seu lloc, el lloc que correspon a cadascú de viure, evidentment res a veure amb l’estructura social i potser alguna cosa de relació amb el que ens van deixar dit i escrit els antics.

La malenconia del record en les balades d’aquell que diuen va ser el rei del pop em porta a aquestes reflexions que malgrat pugui semblar un culte a l’egocentrisme de qui escriu, a fer testimoni de la felicitat que m’envolta “malgré tout”, com qui diria, mentre aquell castell de cartes sortirà volant per impuls del vent de la vida i quedaran escampats per damunt dels estalvis verds sense encaix, sense valor, quan les coses canvien i aprens a donar valor a altres coses.

---

[1] Fitgerald, Francis Scott. El curioso caso de Benjamin Bottom i otros cuentos. Ed. Lumen. Barcelona. 2008.

Una cita: Mahatma Ghandi

Diuen que Mahatma Gandhi va dir un dia, que: “Un somriure no costa res i en canvi produeix molt; enriqueix a qui el rep sense empobrir a qui el dóna. No dura, això sí, més que uns instant, però el seu record pot esdevenir, de vegades, etern. Ningú és massa ric per a prescindir d’ella ni massa pobre per a no merèixer-la. Dóna felicitat en la llar i suport en el treball; és símbol d’amistat. Un somriure dona repòs al cansat, anima als deprimits, no es pot comprar, no es pot prestar, no es pot robar, dons són coses que no tenen valor, fins al moment en que el somriure es dona; i si algun cop et topes amb algú que no sap somriure, sigues generós, dóna-li el teu, perquè ningú te tanta necessitat d’un somriure com aquell no pot donar-la als demés”

Un dia, el dia.....

El dia, on l'amor regalima pels plecs de la pell i esgotes l'ànima en l'amistat profunda i perpètua. Mentre al cel es respira el silenci i la pau que ens hauria d’inspirar rebota en els ulls serens dels nens, mentre els jocs envaeixen tots els seus moments, propulsada com un arc de Sant Martí, que es repenja en aquell turó ferit. La llum entra tímidament en l’estança, mentre una música plàcida ens recita les notes pausades que cauen damunt del banc de fusta, aquell que justament avui ha canviat el seu sentit per escoltar paraules, per escoltar simplement.

Passegem per entre les calèndules i els plataners; a l’ombra plàcida mentre els sóns, com les rialles, omplen l’univers; com els principis i els valors vaguen per aquell espai eteri cercant els cors on arrelar. El dia, un dia, omple els ulls de la llum blanca que ens dibuixa un somriure mentre els tanquem deixant lliure l’oïda al murmuri de les aigües i al soroll de la sorra que recull les passes perdudes, extraviades per entre les llambordes.

Notes XIV: Viure i respirar

Imagino. En aquests dies de calma i de silenci obligats, obligats perquè de tant en tant cal avaluar les coses, cal fer una aturada tàctica, que no tacticista i donar un respir al cos, a la ment i a la família, recrear-te en aquelles petites coses que abandones, aquell paper que cal acabar, aquelles notes que mai pots posar en net, aquella trucada que cal fer, aquell passejar per la Rambla, gaudint això si del fred pirinenc que ens baixa acanalat a les ribes del Segre, mirant els ulls de la gent, gaudint dels somriures i deixant la mala llet de banda: respirar, respirar profondament. No oblidis de respirar, em deia una bona amiga que sap com les passions, de vegades, et fan oblidar allò essencial, allò vital, que és nogensmenys que la teva vida, aquella, la única que val la pena de viure.

La casa remuga en silenci, només les músiques inunden les sales i s’enllacen i enlluernen com un xoc en el no res; les notes, de vegades difícils d’entendre, de vegades dòcils i eloqüents, es repengen per les cadires, es llencen a les cortines com faules antigues que es desvetllen. Mentre, atent a aquests silencis en cadència, escoltes de lluny, encara, l’arribada d’un “mercancies”, o les sirenes que de tant en tant omplen de sons els carrers buits de gent, mentre les notes continues dansen en l’èter flamíger de la primavera amagada. Les gates dormen, gaudint d’aquest silenci plaent, com un regal; els seus cossos relaxats s’estiren damunt la manta irlandesa que els agrada, potser per aquells vermells i verds que encara conserva, malgrat els anys i tota la història que ja té i guarda.

Equipatges

Per ilustrar aquest post, un fotografama del film "le chien andalou" de Luis Buñuel

De vegades el monstre que portem dins, aquella fera alimentada amb els infortunis i delida per les misèries i els capricis de la vida, com per les formes desvirtuades de l’existència, no se’ns presenta a la vista confonent-se amb models de prudència i misteri, aquell somriure potser maliciós o la mirada ingènua teatralitzada ens fa reinterpretar, malinterpretar l’autèntic sentit de tot plegat

L’espai es desdibuixa, perquè aquella ària esplèndida com murmuri en l’aire dels sons melodiosos resulta un pentagrama de motius sense sentit que desdibuixen el contrapàs dels somnis, aquells que arrelats en una interpretació ascètica de la realitat mateixa, quan les mans omnímodes de la saviesa arrabassada en fan del foc d’encenalls quelcom de normal.

Només amb el convenciment que el somriure és la medecina més efectiva davant de tot incivisme, que el silenci advoca un principi d’honestedat indescriptible, ens pot fer conscients de fins a quin punt la senda humana està necessitada del recurs al saber, al saber antic, al saber clàssic, aquell que fins a Plató es va transmetre de manera oral de mestre a deixeble, com quelcom eteri que pot fondre’s en la immensitat de l’univers del coneixement que els homes han de menester per a subsistir en el bosc de l’existència, arrossegant aquella càrrega que el temps en dóna d’experiència com un bagul que conforma el nostre únic i eficaç equipatge.

Notes VI: Aprendre

Llegia avui per la xarxa que la tolerància és una virtut imprescindible per a la pau. Certament, aquest aforisme m’ha recordat, tanmateix, com aquest requisit, aquesta virtut, ens és exigible en la nostra diària existència, amb el nostre proïsme, de manera que siguem capaços d’acceptar des de les posicions més intransigents, fins als models més sinistres i complexos de fer política, aquells que es mouen en el silenci de la foscor, perquè la llum de l’esperança és una virtut que acabarà matisant els negres fins a fer-los grisos i aquests esdevenir blancs, com el gris que acaba veient-se blanc a través del mirall màgic de la càmera de la televisió.

Algú em va dir, també, que els somriures poden ser accidentals, per res, potser de vegades per l’olor d’aquella planta a la que has donat nom i adoptes com un ser viu que és en el teu àmbit més íntim, el familiar, aquella muralla que t’aïlla tantes vegades de la mirada circumspecta de qui no entén com pots afrontar d’aquesta manera el teu trànsit per aquesta vida. El somriure significa el valor d’acceptar les més minses circumstàncies, el més íntim i imperceptiu dels detalls quelcom que pot tenir la més alta significació i valor; una olor, un color o un pensament en front de la ràbia, l’odi o l’enveja, per exemple, protegint aquella energia que fa positiu del món de les derives insanes.

Ens Diu Esquilo[1], el dramaturg que també va ser a Marató i Salamina com a guerrer, que “s’aprèn a força de patir”, convençut de la saviesa com a instrument transformador, el mateix autor que en “les suplicants”, ens descobreix el contrast entre l’individu potent i dedicat als seus interessos així com al control de l’estat i quins actes en freqüència irresponsables amenacen d’arruïnar-lo, i la comunitat que hauria de tenir el control d’ella mateixa i quines accions col·lectives asseguren la salvació general, posant ja en l’antigor, doncs, en valor la clau del pensament col·lectiu, aquell que s’elabora a partir de les aportacions sincrètiques que dibuixen els escenaris de la vida en el silenci i el valor.




[1] Esquilo, Tragedias: Persas. Siete contra Tebas. Suplicantes. Agamenón. Coéforas. Euménides. Prometeo, Editorial Gredos: Madrid, 2002 [1ª edición, 3ª impresión]. ISBN 842491046X.

Castelfranc

De vegades recerques móns perduts, referències que tens o t’imagines i acabes trobant anys després en aquells detalls que no vas saber percebre en el seu moment, molt probablement perquè la mirada, tantes vegades, ens condiciona la perspectiva en funció de tants de factors!.

A mesura que hom va sent conscient dels valors que ens calen, d’aquells principis que poden semblar intranscendents, hom pot veure, per exemple, en aquell temple com esdevé un símbol que et lliga a la familia i d’aquesta al món més versemblant on la llibertat es converteix en un codi en el que sustentar els valors fraternals que ens fan a tots els homes iguals.

Passejar per davant i recrear-te ara en aquella fotografia trobada, record d'una visita, anys ha, al Museu de prehistòria d’un poblet en mig del departament del Lot; enllà on els vells republicans van anar a parar un cop els feixistes francesos, propers a Vichy, els van deixar anar.

Els sentiments d’harmonia apareixen aleshores de la mà de les voreres asfaltades, dels porticons de fusta i de l’abraçada del teu fill, mentre sents com hi ha de quelcom de màgic, quelcom que algun dia et farà descobrir que hi ha presències que no deixen mai d’acompanyar-te, sensacions i misteris que t’aborden al llarg de la teva vida, experiències que t’acosten lenta però inexorablement a contemplar visions que s’esgoten, tot veint com la llum il·lumina semblances noves i distintes, com refermes els valors i com pots mirar amb la front alta tot allò que de vegades no és el que sembla.

T’asseuries en aquell banc de pedra blanca, contrastada amb la pedra de cantera que dibuixa els perfils de les cases, a gaudir d’aquell sol que penja de les parets centenàries i deixa les ombres morir lentament, sense cap núvol que destorbi la mirada, només aquell blau que també algun dels teus va contemplar, és en un moment, un instant que només a tu et pertany, quan descobreixes que els seus principis son els teus i que en tu perduren i que només t’és permès de transmetre’ls al teu fill, sense discursos grandiloqüents, sense pompositat afegida, conscient que són valors que no abunden i manta vegada manquen, però també amb el convenciment que els comparteixes amb la bona gent, amb els homes bons que es recreen en el bé com a fi últim, però també com a principi.

És aleshores quan somric plaent a la vida que et permet trobar aquests moments i em sento feliç de poder ser feliç, malgré tout...!

Presències

Vall on el silenci s’escola entre les fulles dels tarongers, on el sol acaricia la rodonor de les formes i l’olor, aquella olor sinuosa de les flors de la taronja replenant l’aire de les essències calmes, mentre els sentits exploten a l’acidesa del missatge; potser al nord el fred no ens deixa sentir la primavera perpètua del sud i el llevant, en tot cas els seus aromes, a neu i fred, ens glacen els pensaments i ens acaricien les galtes, com antuvi ho feien els canelobres que penjaven del pont, esperant ser moguts per la quitxalla tot jugant i deixant-s’hi les mans humides que després cercaven les llars de foc. L’hivern ens abraça, com una familiar que va a sopar i se’ns emporta aquella energia que gastem per fer caliu a l’entorn de taules ben parades, de brous fumejant, de carn d’olla que potser servirà per a fer croquetes l’endemà...; ho recordeu tot això?, que lluny que ens queda i que a prop a la vegada, com d’a prop en el temps i en el sentiment, amb les absències que planegen sobre les nostres presències i ens dibuixen un somriure, tot sabent que hi son a prop, ben a prop, fent de guia, de vegades, no sempre, però de vegades....

Hams

Tant de bo que tot plegat resistís la mirada d’un nen i amb aquell somriure pogués rodolar per terra, com quan rodoles per la gespa acabada de segar, y aleshores te n’adones que ets capaç de tornar-te com quan eres petit i reviure aquelles ganes de viure que tenies. És aleshores també quan veus que el món son alguns segons, instants que et queden fixats a la retina i poca cosa més, sortint d’aquella monotonia aclaparant que de vegades arriba fins i tot a angoixar, això sí, sempre ens queda el recurs de deixar la mà lliure i gastar el que no tenim en les compres de Nadal, que el reclam i l’ham ja estan ficats!.

Qui a le droit?

Quan la vida s’atura un instant, mentre et somriuen els faigs de la fageda, i aquells ocells escadussers que ronden les branques ermes, alces la vista i descobreixes que la llum del sol esdevé monòtona, si no fos perquè l’instant et pertany només a tu, o potser per a compartir amb l’amic que et dona una sorpresa, tot just en aturar-se aquell instant, suficient que et permet saber com n’és de bella la vida, si en sabem gaudir el moment precís en el que les coses senzilles esdevenen eternes, com la mirada pura d’un nen.

Le regard du ciel ou le regard de mon chat

A la foto la meva gata "dolça"

Viatjar per l’espai de les idees a la recerca de la veritat que ens ha de fer lliures, recrear-nos en els espais de filosofia, per aconseguir el progrés de la nostra humanitat, defugir quedar-se quiet, però tampoc adorar cap ser viu, perquè el nostre cos és temporal, les idees són eternes, així ens permet de significar-nos a nosaltres, peons d’aquesta gran partida d’escàs que és la nostra humanitat, en el pervindre de les generacions futures, en la conversa permanent amb nosaltres mateixos, amb els qui tenim al voltant, valorant absolutament el somriure i el silenci, com l’amor i el bé universal, en la clara i evident conseqüència que això ens pot reportar, que pot reportar al nostre entorn.

Viatjar també temporalment a la descoberta de la cultura ens pot por portar lluny a la recerca de la cultura universal que es recrea en la llarga i permanent construcció d’aquesta Europa tant nostrada, i podem aturar-nos en una plaça qualsevol per escoltar aquell violí que ens recrea la música i les melodies de Mozart. Envejant el privilegi de qui el té, com gaudir de l’amistat de les notes de delecten en l’aire gèlid de les tardes austríaques, però quina experiència ens serà representada en format fotogràfic, per poder gaudir-ne dels paisatges i les persones que hauran estat models de l’objectiu indiscret, fins i tot de vegades impertinent de qui recerca el missatge permanent, el discurs de la mirada o de l’objecte i que espero retrobar a través de la mirada serena de la Cristina Catarecha.

Però avui el dia m’ha sorprès amb una altra troballa, una d’aquelles que emociona, com saber d’un naixement, perquè també una altra mirada serena, intel·ligent i amiga s’ha atrevit a aventurar-se a la xarxa, descobrint-nos aquell secret de saber dir les coses, amb la dignitat absoluta de qui creu en els ideals clàssics, de qui creu, en definitiva en allò que significa saber-nos instruments de la llum i del bé; de vegades la vida et permet, encara d’emocionar-te per aquestes petites però transcendents aventures del intel·lecte que ens permet de saber-nos vius, al menys, un dia més en el camí de les nostres vides, potser per això Martín L. ens descobreix la seva visió del món i es llibera, com un ocell que alça el vol a la recerca del seu propi univers, a cop d’ala, mentre el sol no aconsegueix d’encegar-lo i s’enlaira cap als núvols finíssims que dibuixen figures etèries que ens deixen gaudir de l’espectacle més impressionant de la terra: gaudir del cel, amb la mirada serena d'un gat, o aquella dolça mirada d'un gos, o la del company o la de l'amic, tant se val, mentre poguem volar a les alçàries de la llibertat.

La lluna

Obria avui el cel la seva túnica a la lluna, que oferia el seu esplendor lluent; ens perseguia, com qui seguis i resseguís el camí que travessa les valls, el camí que ens acosta per moments a les mans que s’enlairen en mig de la terra, dits que albiren a acaronar-la, en les nits en que, com avui, somriu. Obria el cel les seves portes, la deixà caure volant en l'aire com un regal als ulls que la miren, com deleixen els instants que guaiten...mentre, ella, ens perseguia.

Hertzianes reflexions

Abràçat a la tebior de la nit i veuràs la cara de la lluna minvant com s'amaga dins de l'ombra mateixa, com cercant l’amagatall dels misteri en la foscor.

Avui han començat una mica els freds, només una mica, mentre el sol, quasi comença a no poder moure ni una mica aquell estiuet que bé que ens ha durat. Mentre el dia es presentava harmònic, si no fos perquè de vegades si compares la fresca, posats a fer amb Berlín, te n’adones que encara fa bon temps, tot remenant els darrers papers i llegint la darrera paraula, abans que les hertzianes deixin passar la teva veu i a sobre, ben bé a sobre, en minuts, en segons, la necessària capacitat de reacció com si d’un tercer grau es tractés; abans, moments abans, la porta de fusta clara es tancava darrera teu, com un misteri que no es revela, com un pensament que no arrela o un somriure que no si escau.

Que ens deu d’estar passant si tot plegat ni tan sols ens permet de fer un beure i saludar aquell passejant que camina apartant les fulles suques que comencen a omplir les voreres?. Potser avui, el dia ha acabat més d’hora del que és habitual, quan la llum tot just comença a deixar veure els aparadors mentre les botigues tanquen. Potser el descans ens doni aquella perspectiva que podem perdre si el dia se’ns esgota tant aviat, com qui perd alguna cosa, com qui es deixa alguna cosa com una marca en un poema de Martí i Pol, al que no llegeixes mai.

Que hi farem! Si és que alguna cosa s'hi pot fer, que mirar de reull el fanal que va encenent-se de mica en mica i en mica, un rera l'altre fent lluentejar les llambordes, quan encara el carrer major respira a gent.