El joc de les paraules i els seus misteris, i com poden evocar sensacions i interpretacions diferents en funció de l’estat d’ànim d’un persona, revela el poder que la comunicació té substancialment en les relacions humanes i per tant en el context de les relacions socials i de la socialització mateixa d’aquestes relacions, que ultra passen, moltes vegades, el concepte genèric del trànsit relacional, per abastar el contacte, encara que sigui només amb un bon dia en un ascensor (...).
Dibuixar un somriure, aquesta expressió no verbal, condueix a interpretacions diverses, per exemple, la complaença de compartir el moment, sense la necessitat de fer assentiment verbal, tot i que la verbalització de les emocions, dels sentiments i de les conductes, hauria de ser un principi que s’acomodés substancialment a les relacions humanes com a externalització voluntària.
Aquest principi general que s’incorpora al procés socialitzador, manté, al meu entendre, diferents perspectives segons el moment vital de que es tracti; tanmateix, els cicles personals i/o hormonals, vesteixen bona part del nostre comportament i per tant, també de la nostra conducta inferencial en els processos d’inter relació, de manera que l’individu, entès com una part del corpus social, inter actua amb el seu context, amb el seu entorn, en funció dels ímputs que en rep, del somriure, per exemple, el que posa de manifest com la conductivitat social estableix paràmetres simbiòtics que es repeteixen una i una altra vegada mimèticament a partir, doncs, de processos biològics que influencien individualment i configuren una determinada tendència social, analitzable i avaluable.
En el món de la socialització la virtut terapèutica del somriure, ha estat estudiat fonamentalment a partir d’un concepte inter actiu que es defineix com “espiritualitat”, de fet, tot i que la psicologia aplicada no està d’acord amb aquest paradigma, hi ha sectors d’aquesta disciplina i d’altres disciplines de la interpretació social i de l’anàlisi de l’individu i la societat, que plantegen les bondats de l’efecte espiritual sobre les relacions inter personals. És en aquest context que el “somriure” albira per si mateix, aquesta pura i senzilla contracció d’un determinat nombre de músculs facials, a definir tot un “entourage” que permeti de transformar tant l’actitud pròpia de l’individu com la de la seva xarxa de relacions i per tant ens trobem aquesta acció gesticular com un fet eminentment social i d’efectes beneficiosos en el distensionament, que pot arribar a ser com una gota d'aigua que s'escampa per l'univers social.
Dibuixar un somriure, aquesta expressió no verbal, condueix a interpretacions diverses, per exemple, la complaença de compartir el moment, sense la necessitat de fer assentiment verbal, tot i que la verbalització de les emocions, dels sentiments i de les conductes, hauria de ser un principi que s’acomodés substancialment a les relacions humanes com a externalització voluntària.
Aquest principi general que s’incorpora al procés socialitzador, manté, al meu entendre, diferents perspectives segons el moment vital de que es tracti; tanmateix, els cicles personals i/o hormonals, vesteixen bona part del nostre comportament i per tant, també de la nostra conducta inferencial en els processos d’inter relació, de manera que l’individu, entès com una part del corpus social, inter actua amb el seu context, amb el seu entorn, en funció dels ímputs que en rep, del somriure, per exemple, el que posa de manifest com la conductivitat social estableix paràmetres simbiòtics que es repeteixen una i una altra vegada mimèticament a partir, doncs, de processos biològics que influencien individualment i configuren una determinada tendència social, analitzable i avaluable.
En el món de la socialització la virtut terapèutica del somriure, ha estat estudiat fonamentalment a partir d’un concepte inter actiu que es defineix com “espiritualitat”, de fet, tot i que la psicologia aplicada no està d’acord amb aquest paradigma, hi ha sectors d’aquesta disciplina i d’altres disciplines de la interpretació social i de l’anàlisi de l’individu i la societat, que plantegen les bondats de l’efecte espiritual sobre les relacions inter personals. És en aquest context que el “somriure” albira per si mateix, aquesta pura i senzilla contracció d’un determinat nombre de músculs facials, a definir tot un “entourage” que permeti de transformar tant l’actitud pròpia de l’individu com la de la seva xarxa de relacions i per tant ens trobem aquesta acció gesticular com un fet eminentment social i d’efectes beneficiosos en el distensionament, que pot arribar a ser com una gota d'aigua que s'escampa per l'univers social.
