.jpg)
.jpg)
El bo i millor de la saviesa és aquella que queda fora dels ulls espietes que remenen els llibres; de llarg moltes vegades la podem trobar entre les línies com un missatge ocult entre paraules, amagat entre les fulles de vegades esgrogueïdes o fins i tot en el blanc quasi pur i perfecte d’aquelles pàgines dels llibres acabats de fer. El dubte, però neix en el moment en que aquell vocable es resisteix entre les línies atapeïdes que refereixen episodis mítics o versemblants, científics, divulgatius o merament en l’anècdota de qui escriu conscient de les vendes i de saber - se’n llegit, aleshores pot resultar fins i tot especialment complex de descobrir aquell salt en el buit que són els misteris insondables que resten inevitablement clandestins entre els albirats designis de la lletra escrita.
[1] Ortega y Gasset, José. "Poesía nueva, poesía vieja". Los Lunes de El Imparcial, 13 d'agost de 1906, crítica a “Los Lunes de El Imparcial” de la obra “La corte de los poetas (florilegio de rimas nuevas)”. Prologo y Selección de Emilio Carrere. Madrid. 1906.
[2] Rueda, Salvador. Piedras preciosas: cien poemas. Editorial Rojas. Madrid. 1900. poema “La rueda de la noria”
I què més dóna que el puguis escriure!. Veus com les paraules serveixen de ben poc, volen per entre les contrades i tanmateix queden preses d’altres mans i altres ments i les usen, les perverteixen, semblen com acabades d’escriure, com si fossin aquelles teves paraules inicials, però ja no tenen el mateix sentit, l’han perdut en el camí en el que han esdevingut paraules d’ altri.
De vegades hom pot trobar, tot plegat, la poesia en qualsevulla de les coses transcendents o intranscendents de la vida, fins i tot, en l’acció política mateixa hom pot descobrir la poesia que l’instant, el moment, ens ofereix, i comprendre i entendre els missatges ocults o encriptats, o senzillament entendre el que és senzill i mirar veure el sentit de tot plegat, sense confondre la mirada i entendre que, tot plegat, la poesia és calma i serenor, és introspecció i a la vegada expansió de sentiments i sensacions; però essencialment és missatge, única i exclusivament missatge, que hom pot llegir o no llegir, intuir o no intuir, però que en tot cas hi és, en la vida, com en la política; i ens cal llegir poc a poc, resseguint les lletres, les síl·labes i les paraules, els sintagmes i les frases, per entendre-ho tot plegat a través dels paràgrafs de vegades malfiats, de vegades entossudits, de vegades complexes, de vegades….
Potser que aquella adolescència que ens porta a l’edat adulta hagi arribat a la política hores d’ara ja, amb l’exigència social caps aquells que peregrinen des de la seva formació acadèmica amb la llosa d’un transició que ens ha durat molts anys; una transició que ens ha conformat una casta de gent que ens ha construït un país al que han servit onerosament i als que cal agrair aquella herència que ara ens lleguen a les generacions que hereten el futur, un futur complex, un futur en el que, com en tot, ja no hi ha res autènticament de local, no hi ha res autènticament de distint, on l’efecte papallona és absolutament possible a partir de l’indestriable voluntat de cadascú de nosaltres, això sí, en la lectura que en fem de, segurament, tot plegat.
.jpg)
[2] Com la societat que ella ens mostra ja al 1.912, com una societat que li sembla aparèixer ja aleshores "bruscament sota les aparences frívoles i enervantes de la nostra civilització que permeten de descobrir l'abisme nihilant de la barabàries i la bestialitat"
