“...les coses que ens envolten van acumulant al llarg dels anys, en el seu ús quotidià, o de vegades en l’oblit, un pòsit de vida que només descobrim quan les perdem o quan s’altera la relació que ens hi va vincular.”[1]
dijous, 9 de febrer del 2012
dimecres, 8 de febrer del 2012
Una cita: Josep M. Espinàs
"La millor época sempre ha estat el que estic vivint" (1)
(1) Josep Maria Espinàs. dit a "Gent de paraula". TVE Catalunya. 25-1-2012
dilluns, 6 de febrer del 2012
Una cita: Antoni Tàpies (in memoriam)
"El mur és una imatge que vaig trobar una mica per sorpresa. Fou després d'unes sessions de pintura en les que em barallava tant amb el material plàstic que utilitzava i l'omplia de tal quantitat d'esgarrapades que, de sobte, el quadre canvià, donà un salt qualitatiu, i es transformà en una superfície quieta i tranquil·la. Em vaig trobar amb que havia pintat una paret, un mur, el qual es relacionava a la vegada amb el meu nom" [1]
[1] Antoni Tàpies (Barcelona, 13 de desembre de 1923 – Barcelona, 6 de febrer de 2012). Fullet de l'exposició Comunicació sobre el mur, Fundació Tàpies, Barcelona, 1992.
dijous, 2 de febrer del 2012
Una cita: Wislawa Szymborska
Als meus amics (fragment)[1]
Coneixedors dels espais
De la terra a les estrelles,
Ens perdem en l’espai
De la terra al cap.
Es interplanetari,
Del lament a la llàgrima.
En el camí de la falsedat a la veritat
Deixes de ser jove.
Ens fan riure els avions a reacció,
Aquest esvoranc del silenci
Entre el vol i la veu,
Com record del món.
Hi ha hagut vols més veloços,
La seva veu que arriba amb retard
No ens arranca del somni,
Sinó anys després.
[1] Szymborska Wislawa*. Poesía No Completa. Fondo de Cultura Economica, Mexico DF 2002
*Tot i que Szymborska, neix a Kornik (oest de Polònia) el juliol de 1923, i és la poetessa més coneguda de Polònia, va haver d’esperar fins a la concessió del Nobel el 1996 per a que la seva obra arribés a la resta del món. La autora destacà per una poesia plena d’humor i pel seu hàbil joc de paraules.
Traducció feta al català per Albert Balada de la traduccó castellana feta per Gerardo Beltrán y Abel A. Murcia en el llibre de la referència.
dijous, 26 de gener del 2012
9 poemes per a una exposició
“9 poemes per a una exposició”
Recull de poemes d’Albert Balada que acompanyen l’obra pictòrica d’Elies Domingo a la Sala Benseny de Caixa de Tarragona, el mes de març de 1999.
Llegits per la rapsode Mary Bometón, el dia 17 de març de 1999 en un acte que va ser presentat pel periodista Jesús Riverola
Codi de registre de la propietat intel·lectual
Expedient: 02/1999/4414
Codi: L-938
“Com sigui la nit, així serà el dia”
Proverbi Banen
Com un llençol de bruma...
Llença el seu tel
Com una xarxa,
Com una etèria presència
Sua, cau lentament
I com un llençol de bruma
Acarona el rostre dolç
Un sospir entretallat
Cercant en l’aire un racó
De complicitat on refugiar-se,
Rodolant per la cambra
com una gran bola feta de nit.
Penja les parpelles d’un dol d’hores tèbies
Al redós de la memòria.
Duana de sentiments
Que aclaparen la ment...
S’esgota, com faltant-li l’aire,
Poc a poc, fimbrant,
Queixant-se, cremant
De mica en mica,
Lentament
Fins a esgotar-se.
Manllevant la xarxa,
S’esvaeix el misteri
Que dibuixa un somriure.
Un glop d’aire
Omple els sentits
I reviu palpitant,
En els ulls...
“Déu parla en una llengua estrangera”
Proverbi Ovambo
El Somriure en el sud
Mig ensopida,
Amb la mà tremolosa
Al pit, guaitant
I vetllant-ne els moments.
Sol·lícita i protectora,
Que res no li falti,
Del res que no té.
Ell,... et veu
Dolça i enèrgica,
Valenta i amatent...
Al seu costat tot el temps,
Curant les ferides, Aqueles què mai no es curen.
De genolls, el rostre serè com una verge,
I tanmateix...
Entristida i sense llet per alletar,
Dèbil i impotent,
Et dolen, rabiosa, les seves llàgrimes,
La seva fam...
Sents el més gran enuig,
Cerques una resposta,
Que mai per mai arriba.
Una mica d’arròs?
Una mica de blat?
Una mica només,
Per ajudar a morir
Amb l’estomac més ple.
Ho intuïes, ja no respira,
Potser fa estona que no ho fa.
Te n’havies adonat,
Però no pots plorar.
Recull com sempre, dues racions,
Te’l mires,
En ell, veus la mateixa mirada
Repetida en tants de rostres:
El somriure fred i mort,
La misèria en el sud.
“Si no dormim, mai no podrem somniar”
Proverbi Baulé
Criatura del món
Flor de tardor
A l’esclat del Sol
Tebi de setembre,
Nissaga de sang extinta
Que vola al seu entorn,
I el protegeix.
Criatura del món,
Del cor, fas brollar un sospir
Que arrossega l’ànima
Cap a l’ immensitat del cel
Cap a l’estel que assenyales
Amb el teu dit de nin...
Silenciosa presència t’acompanya,
Llargues hores amagada,
Llargs silencis,
Solitud...
Els ulls,
Negres pupil·les escrutadores,
Clucs i oberts,
Miren passar cerimònies
Cap al tard,
Quan els xiprers tomben el rostre
Per dormir, i a la vesprada planeja
Lleugera com de l’oreneta el vol
Amb els seus crits mistèrics.
Mussites en somnis paraules
De records del dia,
Gatgeges en l’aire carícies dolces,
I sospires...
Crides el seu nom, el repeteixes,
Una i una altra vegada
Fins a esgotar-te en la nit,
Dins d’un somni de cristall
Que mai no recordes,
Com una espelma esgota
La seva vida en un sols sospir,
En un sols glop d’aire traïdor.
Dorm nin, dorm...
Dorm criatura del món.
“L’escarceller és un presoner més”
Proverbi Bamileké
L’Ànima de la Llibertat
Company de misteris,
Guarda d’enyors, sensacions i silencia,
Ànima en llibertat.
Reculls la paraula que porta el vent
I fas néixer en el cor
L’essència de la dolçor,
De l’amargura,
De la tendresa.
Amagats planys
De vespres d’hivern
Al redós de la llar…
Somnis d’estiu
A l’ombriu fresc de l’arbre paer.
Càntics de primavera
A la flor del festeigs,
Cançó de tardor
Mentre el temps passa.
El meteor recorda, Avisa del transcórrer
Del sol, de la lluna, i dels estels,
Motiu i presència, voltes del món.
Mentre reps i guardes testimoni de la paraula
I en fas xiuxiueig del seu secret a la Memòria.
“Tot és possible per a qui no és mort”
Proverbi Malinké
Quan els ocells ja no canten
Caus lenta i pausadament
Sobre les espatlles cansades
D’aquell que mira,
En la planúria boirada
Al camp ras del cel gris de l’hivern.
Els ocells no canten
I els primers flocs de neu acompanyen
Com sospirs el cel
El roig flameig d’un foc.
Rostres quasi humans,
Miren amb els ulls distrets
Aquells home entrat ja en anys
Que estossega i amb les mans,
Refrega els seus records.
Els estris a terra, arraconats,
Són civilització que acompanya
Els darrers capvespres,
Quan la llum ja no és companya.
Només el palmell
Aspre i dur,
Fa record de la dolçor de la pell
Dels companys abatuts.
Res no el fa tornar,
Res no l’impulsa a baixar
On es decideix un futur
Que d’altres han decidit per ell.
Prefereix la companyia dels xais,
Dels estels,
Del foc cremant-li el rostre,
De l’ udol del llop
Que coneix d’antuvi,
I en el record, sempre el record,
mai compartit, per por de perdre’l
o que li sigui robat.
Sols a ell pertany,
Res més no té.
“El cor no és un genoll, no és lògic que es doblegui”
Proverbi Peul
Vola falcó i crida...
Aixeca el vol amb un cop d’ala
I el veus endinsar-se en la immensitat del cel,
Tot tapant de vegades el sol,
Mentre gira sota els núvols
Que l’acompanyen.
Voldria ser els seus ulls per mirar el món
En perspectiva,
Tot llençant crits a l’alba.
Voldria cercar les altures
Per saltar de terra a l’infinit,
De les coses mundanes al negre intens
I fer un vol per les estrelles.
Voldria ser com tu, i no podria...
Sóc com aquells
Que no sospiren l’aire tebi de la vida.
Vola falcó i crida
Ben fort, que retombi el teu cant
I planegi entre les valls i muntanyes.
No tornis a la mà que t’ encaputxa,
Escapa lluny, molt lluny
I fes de la terra la teva pàtria.
No diguis a ningú d’ on ets o qui ets,
Sigues germà dels teus germans.
Recorda el niu, i la mare,
Per tornar si s’escau,
Un dia a les valls on nasqueres.
Endinsa’t amb un cop d’ala
En la immensitat del cel
Tot girant sota els núvols.
Vola falcó i crida...
“L’estranger és la rosada”
Proverbi Bambaras
Deixeu que facin seva aquesta terra
Amb les ales esteses
Rodolant sota el blau
I els ulls en guaita
Explorant...
De cos llargarut,
Prim i espigat,
Talla la vista mirar-te enlaire.
Quan cada vespre retornes plàcid al niu
Satisfet amb només
Gairebé res...
Has volgut fer de la boira
El teu hivern,
I del fred
El teu millor company!
Cal que no esborrem els hostes,
Cal que no els foragitem,
Deixem que els seus fills
Siguin fills nostres
I faci seva
La nostra llar.
“...a nosaltres ens toca creure”
Gm. Miguel Àngel Isla Lúcio
Pare, jo vull esser una flor
Són grocs els tornassols
Quan la llum del sol
Empelta les seves galtes.
-Veus fill com n’és de bonic el món!
-Pare aquell ocell que voleteja
A l’entorn del sol, es cremarà?
-No pas fill meu, tot el que veus
És sempre sota el cel.
-Pare i jo, puc volar?
-Sí, fill meu, tu també pots.
-Però.., pare, jo no tinc ales!
-Tant se val, amb tenir un cor
Com és prou si tanques els ulls.
Si tanques els ulls i veus els tornassols
Lluentejant sota el sol
I els ocells volant fins a l’infinit,
Tu pots esser ocell...,
O sol..., o vent..., o riu...., o llum...
Si vols, ho pots ser tot!
-De debò, pare?
-Sí, fill meu,
Ho pots esser tot.
Només cal que ho vulguis
I faràs un món de colors.
-Llavors, pare, jo vull esser flor...
-I perquè no...?!
Poema escrit en l’aniversari del naixement del poeta Federico Garcia Lorca, l’any 1998, en homenatge al seu esperit de llibertat i tolerància.
Homenatge a Federico
I la lluna, on és la lluna?.
El seu rostre seré,
amb els ulls lluents
cantava a la negra nit.
Eren les cinc ,
no de a tarda, no.
I la lluna, on és la lluna?,
és preguntava.
Amb la tristor trencant-li el cor.
No fou la bala, no...
I la lluna, on és la lluna!!!
Que la rauxa ja mata el sol!.
Una llàgrima solitària,
un sospir i un viatge cap a l'eternitat.
I la lluna, però, on és la lluna!!??
A la lluna l'ha mort el silenci
A la lluna l’ha mort el dol pel poeta assassinat.
A les cinc, amb la negra nit moria.
No hi era la lluna, no,
la lluna moria amb ell i en ell.
dilluns, 23 de gener del 2012
Una cita: Rabbi Ezriel Tauber
“Si descobreixes el teu valor intern, mentre estàs privat de determinades coses essencials, aleshores després, quan la normalitat torni a la teva vida, la prens amb el coneixement que mai més tornaràs a canviar els valors reals per valors externs”[1]
Una cita: Zygmunt Bauman
“La història de la modernitat és una història de tensió entre la existència social i la seva cultura. L’existència moderna compel·leix a la seva cultura a mantenir una oposició contra ella mateixa. Aquesta conflictivitat és precisament l’harmonia que necessita la modernitat” [1]
Subscriure's a:
Missatges (Atom)