Sento els lladrucs del gos que a la nit crida, un lladruc intens, atemorit, solitari en l’estança no lluny d’aquí; mentre el vent xiula pel carrer, com si una porta s’obrís. El seu lament llastimós, en el silenci nocturn fa com un esglai, les ànimes tremolen en el sentiment del seu udol; la nit sospira mentre el camió de les escombraries trenca la quietud, els lladrucs l’acompanyen, com si aquests sorolls profans, intentessin de trencar aquella simfonia que omple la foscor.
Jeu d’esquena, com enfadada, perquè de tant en tant llença un miol la meva gata, com enfurismada per voler escoltar la conversa cànida que en la nit es dóna; mentre a ella, cantora de la lluna en el seu festeig temporal i hormonat, jo li demano amb el dit sonorament silenci. Enfadada o no, reposa el seu cap felí sobre la cadira que tria, com qui tria en l’espai aquella butaca orellera en la que reposar les tardes de dissabte i deixar passar les hores, embolicat de somnis que embolcallen aquells sopors tardans.
Els ulls ploriquegen, tantes hores davant de la blancor on les lletres dibuixen les paraules que lentament van entonant aquell missatge que t’encomanen els déus, mentre ella, fèlina companya entén que la són també se’ns encomana als humans malgrat els misteris de la nit siguin tant plaents. Potser es desperta un altre món, dimensions distintes que podrien descobrir, però....... els lladrucs continuen, els udols i els miols....
Jeu d’esquena, com enfadada, perquè de tant en tant llença un miol la meva gata, com enfurismada per voler escoltar la conversa cànida que en la nit es dóna; mentre a ella, cantora de la lluna en el seu festeig temporal i hormonat, jo li demano amb el dit sonorament silenci. Enfadada o no, reposa el seu cap felí sobre la cadira que tria, com qui tria en l’espai aquella butaca orellera en la que reposar les tardes de dissabte i deixar passar les hores, embolicat de somnis que embolcallen aquells sopors tardans.
Els ulls ploriquegen, tantes hores davant de la blancor on les lletres dibuixen les paraules que lentament van entonant aquell missatge que t’encomanen els déus, mentre ella, fèlina companya entén que la són també se’ns encomana als humans malgrat els misteris de la nit siguin tant plaents. Potser es desperta un altre món, dimensions distintes que podrien descobrir, però....... els lladrucs continuen, els udols i els miols....
