No em resulta difícil pensar i escriure com el mestre Vàquez Montalbán, i el recordo encara viu baixant per les escales del claustre de l’IEI. Em sentia bé escoltant aquells textos que ens transmetien misteri, angoixa, misèria… Sí misèria, aquella misèria que és fruit de tota dictadura, on hi ha un art oficial, una faràndula oficial, uns còmics oficials. Còmics? Parlo de la comèdia, però també de la política i de la societat, com ens ho havia descrit sempre Manolo Vàzquez.
L’espectacle que ha estat estrenat a la Sala Muntaner de Barcelona el dimecres 19 de març de 2008, té la clau de l’humor que li donen aquests grans actors i actrius: la Lambert, la Esteve, la Frauca, en Genís, en Pujolras i també aquest cop l’Albertí. Sí, ens feien riure, però de vegades l’expressió de les seves cares, em recordava, perquè no dir-ho aquell model de la tragicomèdia grega, el model clàssic del teatre, on l’expressió amb la música ho era tot. Veure les ganyotes, potser analitzar-les en detall, et permet descobrir un retrat inhòspit, però real, d’aquella Espanya que a cops espanta i que ens ha marcat a tots plegats, al menys a tots aquells que no som fills de la democràcia i sí del franquisme, que bevem d’aquell franquisme sociològic que de tant en tant transpira.
En una cita que recull Eugenia Afinogénova[1], de Vázquez Montalbán, aquest ens diu en el seu llibre “Crònica sentimental de España ”[2], sobre el que es basa l’espectacle, que:
L’espectacle que ha estat estrenat a la Sala Muntaner de Barcelona el dimecres 19 de març de 2008, té la clau de l’humor que li donen aquests grans actors i actrius: la Lambert, la Esteve, la Frauca, en Genís, en Pujolras i també aquest cop l’Albertí. Sí, ens feien riure, però de vegades l’expressió de les seves cares, em recordava, perquè no dir-ho aquell model de la tragicomèdia grega, el model clàssic del teatre, on l’expressió amb la música ho era tot. Veure les ganyotes, potser analitzar-les en detall, et permet descobrir un retrat inhòspit, però real, d’aquella Espanya que a cops espanta i que ens ha marcat a tots plegats, al menys a tots aquells que no som fills de la democràcia i sí del franquisme, que bevem d’aquell franquisme sociològic que de tant en tant transpira.
En una cita que recull Eugenia Afinogénova[1], de Vázquez Montalbán, aquest ens diu en el seu llibre “Crònica sentimental de España ”[2], sobre el que es basa l’espectacle, que:
“…La sentimentalidad colectiva se identifica con una serie de signos de exteriorización: las canciones, los mitos personales y anecdóticos, las modas, los gustos y la sabiduría convencional. Todos estos signos exteriores son cultura popular y están configurados por los medios de formación de la cultura de masas...”.
Però ens parla Vázquez Montalbán només de cultura popular? Jo crec que ell vol anar una mica més enllà, ens vol descobrir l’atabisme d’una societat castigada en la iconoclàstica d’un règim que va viure i perviure algunes generacions a l’extint gèrmen republicà, com una memòria històrica, que intenta recollir-se i recrearse permanentment en ella mateixa i aquí és on neix la sàtira de l’espectacle que combina amb perfecció la seriositat del plantejament de l’escriptor amb el regne de l'humor fi.
És doncs l’espectacle, com la obra, un model de contra-cultura; acceptar el que hem estat, el que som com a anàlisi i reflexió, segurament, del que serem. Si som capaços d’afrontar el passat amb aquesta serenitat, sense apassionament, però amb l’ull crític suficient, amb la simpatia i el gest, l’humor i el rigor, també sabrem afrontar el futur, potser....?.
[1] Afinoguénova Eugénia, professora de literatura espanyola a la Universitat Marquette de Milwaukee (Winsconsin - USA)
[2] Vázquez Montalbán, Manuel. Crónica sentimental de España. Espasa Calpe. 1986. ISBN 8423921506, pag. 15
