El món occidental, és aquell que és mou sobre el paradigma de la descoberta que hi ha un altre món en vies d’industrialització tardana o que ha perdut el tren de la mateixa, amb un altre món afegit que no arribarà mai ni a plantejar-se tant sols més que economies de subsistència i altres móns, els emergents, en permanent descolonització que compatibilitzen els avenços tecnològics i industrials amb un model primari de societat, on la participació ciutadana es troba ancorada i dirigida, contràriament al passa en els altres móns; podem veure com és de complexa la governabilitat de tot plegat, si tenim presents que ens acostem a una època en la que l’escassetat dels recursos: dels minerals fòssils i de l'aigua, per posar un exemple, seran les dues característiques definitòries del primer quart del segle XXI.
Ubicats doncs en aquesta tessitura, on algunes tendències científiques encara investiguen el model caduc de la democràcia participativa, hem de recordar el que ens diu Habermas, en el sentit que“el procediment democràtic ja no extrau la seva força legítima solament ni tan sols de la participació política i de l’expressió de la voluntat popular, sinó de l’accessibilitat general a un procés deliberatiu estructura de la qual fonamenta una expectativa de resultats acceptables"[1] ; sembla doncs cert que els conceptes polítics són i seran canviants, i aquest cop ja a partir de les noves expectatives globals, sense deixar de tenir en compte aspectes del model realista en les relacions internacionals, model del que n’hem vist alguns exemples concrets en els darrers anys.
Així doncs es faran absolutament acceptables les paraules de Schmitt qui afirma que “una de les manifestacions més importants de la vida legal i espiritual de la humanitat és el fet de que qui tingui el poder real és capaç de determinar el contingut dels conceptes i de la paraula. Caesar dominus et supra grammaticam (César és també senyor de la gramàtica)” [2] en el sentit que les noves circumstàncies, com en tot canvi de paradigma establiran un nou discurs polític, excurs que beurà de les fonts de les noves dialèctiques, que s’establiran, un cop més en la història a partir de les societats en conflicte, un conflicte en el que l’adversari haurà de constituir una categoria crucial per a la vida política democràtica com reconeix Mouffe, per a qui “el model adversarial haurà de considerar-se com a constitutiu de la democràcia perquè permet a la política democràtica transformar l’antagonisme en agonisme” [3] .
Com ha d’influir tot plegat en els models d’estratificació social, ens haurà de fer revisar als teòrics, des de Marx fins a Weber, passant per Parsons, Davis i Moore, Dahrendorff, etc. I valorar, avaluar i establir nous paradigmes en la construcció dels models nous d’estratificació social i de desigualtats que aquest món canviant ens dibuixi al llarg de la segona dècada del segle.
[1] Habermas, Jünger. The Postnational Constellation”. MIT Presse.
[2] Schmitt, Carl. Völskerrechtliche formen des modernen imperialismos. A Positionen und begriffe. Duncker and Humbolt.
[3] Mouffe, Chantal. En torno a lo político. Fondo de Cultura Económica. Buenos Aires. 2007. pag. 27
