“Em pregunto fins a quin punt es poden reconèixer l’home i la bestia que no parla. A través de quin paradís primitiu, en l’alba de la llunyana creació, corria el sender on els seus cors es trobaren. Encara que el seu parentiu hagi estat oblidat tant de temps, no s’han esborrat els senyals de la seva constant unió. I de cop, en una harmonia sense paraules, es desperta un confós record i la bèstia contempla el rostre de l’home amb confiada tendresa, i l’home tomba els seus ulls cap a la bèstia amb tendra indulgència. Es diria que els dos amics emmascarats es reconeixen vagament sota la disfressa.” [1]
[1] Tagore, Rabindranath. El Jardiner. Ed. Seix Barral. Barcelona. 1985. LXXIX
