De vegades hom pot trobar, tot plegat, la poesia en qualsevulla de les coses transcendents o intranscendents de la vida, fins i tot, en l’acció política mateixa hom pot descobrir la poesia que l’instant, el moment, ens ofereix, i comprendre i entendre els missatges ocults o encriptats, o senzillament entendre el que és senzill i mirar veure el sentit de tot plegat, sense confondre la mirada i entendre que, tot plegat, la poesia és calma i serenor, és introspecció i a la vegada expansió de sentiments i sensacions; però essencialment és missatge, única i exclusivament missatge, que hom pot llegir o no llegir, intuir o no intuir, però que en tot cas hi és, en la vida, com en la política; i ens cal llegir poc a poc, resseguint les lletres, les síl·labes i les paraules, els sintagmes i les frases, per entendre-ho tot plegat a través dels paràgrafs de vegades malfiats, de vegades entossudits, de vegades complexes, de vegades….
Potser que aquella adolescència que ens porta a l’edat adulta hagi arribat a la política hores d’ara ja, amb l’exigència social caps aquells que peregrinen des de la seva formació acadèmica amb la llosa d’un transició que ens ha durat molts anys; una transició que ens ha conformat una casta de gent que ens ha construït un país al que han servit onerosament i als que cal agrair aquella herència que ara ens lleguen a les generacions que hereten el futur, un futur complex, un futur en el que, com en tot, ja no hi ha res autènticament de local, no hi ha res autènticament de distint, on l’efecte papallona és absolutament possible a partir de l’indestriable voluntat de cadascú de nosaltres, això sí, en la lectura que en fem de, segurament, tot plegat.
