Havia esdevingut un somni, amarat d’aquelles boires planes que degotejaven aquells hiverns de Guisa, on el nom dels carrers es podia endevinar pel soroll dels clapotejos de les rodes de les tartanes, o fins i tot pels caminars dels trotons, esgarrapant els silencis closos entre les parets estretes dels ancestrals rèbols... Havíem deixat amb Argimón el regust de la taverna per endinsar-nos en la nit que esquinça el dia, tant d’hora... fent bona aquella actitud monacal de retirar-se amb el sol a les cel·les i obrir dia amb la primera llengotada de l’alba.
Encara em ressonava al cervell aquella melodia càndida que ens regalava l’amic del mestre, quan demanà silenci, com si el pensament pogués encapsar aquella calma que ens rodejava.... Ens acostem al temple -em digué-, i cal guardar respecte per la seva majestuositat, pel treball dels obrers, per la mística de la seva creació... Paraules –val a dir-ho- que se’m feien estranyes, com tot en ell, però el cert és que a mesura que l’ombra de la catedral se’ns feia mes gran i deixava ja de confondre’s amb la foscor del carrer, aquella plaça ens descobria una imponent que s’alçava sobre les mirades, que s’alçava sobre els homes, com un regal als déus....
Un esglai en recorregué el cos quan Argimón, posant-me la seva mà sobre el meu cap, em convidava a gaudir de la visió que les fogueres de la plaça ens oferien. El dia –digué el mestre- la farà encara més imponent, però mira-la ara, lluny de la vista de l’home corrent; podràs descobrir-ne racons i senyals, misteris; busca’n la magnificència i el sentit mateix de l’essència de la vida, en cada pedra, en cada marbre, en cada.... El mestre va quedar en silenci, embadalit...
Encara em ressonava al cervell aquella melodia càndida que ens regalava l’amic del mestre, quan demanà silenci, com si el pensament pogués encapsar aquella calma que ens rodejava.... Ens acostem al temple -em digué-, i cal guardar respecte per la seva majestuositat, pel treball dels obrers, per la mística de la seva creació... Paraules –val a dir-ho- que se’m feien estranyes, com tot en ell, però el cert és que a mesura que l’ombra de la catedral se’ns feia mes gran i deixava ja de confondre’s amb la foscor del carrer, aquella plaça ens descobria una imponent que s’alçava sobre les mirades, que s’alçava sobre els homes, com un regal als déus....
Un esglai en recorregué el cos quan Argimón, posant-me la seva mà sobre el meu cap, em convidava a gaudir de la visió que les fogueres de la plaça ens oferien. El dia –digué el mestre- la farà encara més imponent, però mira-la ara, lluny de la vista de l’home corrent; podràs descobrir-ne racons i senyals, misteris; busca’n la magnificència i el sentit mateix de l’essència de la vida, en cada pedra, en cada marbre, en cada.... El mestre va quedar en silenci, embadalit...
