Els avenços tecnològics resulten imprescindibles per a l’evolució humana, però la incidència que això té sobre els exercits laborals implica tot un seguit de resultats nefasts que expliquen com aquests han de suportar les conseqüències indesitjables de la tecnificació de les produccions, o de la desregulació productiva per altra banda.
Aquesta paradoxal situació, avançar incidint negativament en la massa social a la que teòricament haurien de servir els avenços no és nou en la conducta evolutiva humana, els principis de les revolucions industrials precedents no sustentaven cap valor socialitzador, més que l’ús d’aquells avenços, però la incidència negativa en els anterior models productius i per tant el valor humà com a condicionant de tot avenç. Avui la crisis mundial, hereva de la latent crisi de principis del segle passat, una crisi que s’ha projectat en el futur -potser per primera vegada-, donarà pas a no pocs avenços tecnològics i científics, necessaris per a un desenvolupament futur, a curt termini, d’una nova economia, d’una nova societat, però caldrà tenir present les conseqüències que això pot tenir, no pas en el sentit d’aturar l’esdevenidor, com algú podria suposar, com tampoc usar els exèrcits laborals en estratègies de guerra i destrucció com ja es van usar en el final de la primera meitat del segle passat.
Les expectatives genèriques en l’evolució van cap una nova concepció de la societat, on el principi del gaudi, el de la felicitat que plantejaven els fundadors del sistema liberal democràtic, sigui el principi que sustenti tota evolució que hagi de produir-se en la propera dècada o en el proper quinquenni a més tardar.
Si abandonem el paradigma del conflicte per a reconèixer en tots els àmbits unes circumstàncies de diàleg en el progrés, com de fet hauria de succeir en la identificació del multilateralisme com a nova frontera dins de les relacions internacionals, la raça humana pot entrar en una dinàmica de construcció social distinta a com ha evolucionat en els darrers, no ja dos-cents anys, sinó en els darrers dos mil anys.
Les circumstàncies no s’aborden, la sorpresa és una característica fonamental de totes les polítiques actives, sense fulla de ruta que interpreti adequadament tots els efectes que el nou mil·lenni ens duu a afrontar; potser la manca de resposta social, la manca de consciència diríem que “revolucionària” ad hoc, ajuden a la manca d’un context que hauria de fomentar la pressió sobre l’exercici del poder; la sorpresa ha estat també la característica que planeja sobre els exèrcits laborals, aliens a la cerca de responsables en el seu propi conflicte; mentre, la determinació de nous avenços com els medicaments biònics, o els descobriments que ens aportarà l’ accel·lerador de partícules, ens farà saltar pels aires un model del societat, ancorada encara que amb vestits postmoderns en el segle XIX.
