Els retalls de l’antiga casa fan encara més admirable, si cal, la visió modernista de l’arquitecte que la va dissenyar, abandonada a l’albor del pas del temps, aquell que encara en respecta el seu rostre, la seva esvelta silueta, que repunta sobre la verdor vorejant. L’esplendor del seu reialme s’emposta com un far absent, i tot i així aquella balustrada encara guarda un cert encís, un cert encant, minvat per la mòrbida intempèrie i l’escàs guard que se n’ha fet. La seva bellesa, però emmiralla l’horitzó com responent-li, com cridant que encara hi és, que encara és viva. Després...el silenci, i el pas del temps que tot ens ho emmiralla; demà qui sap si tot aquest esplendor caurà fruit, de les galernades o de la mà de l’esperit humà que res conserva. Qui ho sap, mentre, aquells retalls s’enlairen magnificents demanant una mirada, només una mirada....
