Resulta estrany com la vida et porta de vegades a descobrir persones que tenen tant que contar;com davant d’un cafè, al que manté calent aquella flama escassa de l’espelma, poden anar desgranant trossets de la història que després descobreixes compartida en part, d’aquella història que s’amaga darrera del gris dels temps en els que es perdé la memòria. No hi ha millor tribut a la vida, que contar-la i en això, como qui acaricia aquells trets en els que un dia algú descobrís que el temps passa inexorablement i com la realitat quotidiana esdevé mite, radica la bondat de la memòria del detall aparentment insignificant, aquella sensació que recorre la mà quan llisca por la pedra o l’alè mateix del fred i la soledat.
