Pandora, una de les llunes de saturn- Però la vida, com és la vida?- Preguntava el jove deixeble al seu mestre mentre caminaven per les arbredes denses que els protegien de la solejada. -La vida, responia el mestre, no és, res és mentre nosaltres ens aboquem a malbaratar cada segon de la nostra existència en raons fútils, que res no ens aporten ni a nosaltres mateixos ni als altres amb els qui compartim aquest espai- La resposta no semblava donar un sentit al que la ment del jove albirava i de nou metres enllà li planteja de nou la mateixa qüestió –Però, i la vida?- La vida és saber i el saber el duu a l’hora l’estudi i l’experiència, també la contemplació, com el respecte i el sentiment d’estima als altres, perquè la vida, com tu te la planteges no deixa de ser un recorregut en solitari en el manteniment de l’harmonia universal, aquella que quan s’escapça allibera dolors als homes[1] que han de recórrer al valor de l’esperança com a reserva moral en el camí cap a la bondat que custodien els déus. El jove deixeble va mirar al mestre amb ulls d’agraïment, brillants i lluents, com qui acaba de trobar-se un tresor i des d'aleshores romangué en silenci, contemplatiu, gaudint de les flaires que com remors els arbres del camí deixaven caure al seu pas.....
[1] Comparán Rizo, Juan José. Raices griegas y latinas de la lengua española. Umbral S.A. editorial de CV, 2006. México. Pag. 193. El mite de Pandora.
