Diu Steffano Bartolini, en referència al lideratge del general Charles De Gaulle, que, aquest era: “conscient de ser un líder quin carisma es creixia en èpoques de crisi”. El general De Gaulle, en l’estudi de Bobbio, Mateuci y Pasquino[1] que inclou l’article de Bartolini, se’l considera “un mestre en l’art de crear, de tant en tant, a través de l’estil i dels temes de la seva política exterior, situacions de tensió, petites crisi que rejovenien les seves apel·lacions.”; en aquest sentit, en destaquen els politòlegs italians que: “la capacitat de capitalitzar l’atenció dels francesos li permetia (al general) refermar simbòlicament els seus valors revelant-se contra l’hegemonia de les superpotències”, però De Gaulle dimití al 1969, malgrat el seu carisma enderrocat per un referèndum de reforma del senat i de regionalització que no va aconseguir de portar a bon fi, de manera que aquella mena de bonapartisme que suposava el seu bagatge ideològic, com reconeix el mateix Bartolini, no va ser capaç de “liderar una crisi interna d’ impromptu exclusivament social”
[1] Bartolini, Stefanno. “Degaullismo” a Bobbio, Norberto, Mateucci, Nicola y Pasquino, Gianfranco. Diccionario de la Política. Ed. Siglo XXI. México DF. 2000. Pag. 438
