Mentre els mortals es recreen en himnes i fanfàrries, jo, en primera persona passejo pels camins de la meva vida recorreguda i em redescobreixo, com un lladre entrant en una gran estança on es guarden els tresors dels meus temps, deixats per a les generacions futures, senzilles vivències que només a mi mateix pertanyen i formen part d’aquelles essències irreductibles, invencibles en el valor que només per a mi tenen; mentre, sonen fanfàrries i s’envolen banderes que embolcallen silencis eterns, aquells que es transmuten segons els temps i les circumstàncies al redós dels vents i les galernes, aleshores, tot passejant, puc mirar aquells ulls erms i buits i em veig satisfet, recreat, en harmonia, lluny de misèries amb l’honor dels avis, dels meus avis, a quina memòria et deus, lluny de fidelitats estèrils que desdibuixen els mapes de les vides quotidianes arrabassant de vegades fins el privilegi de viure en llibertat. Com un lladre em retrobo amb el que era meu i en la meva realitat perdura, que només a mi em pertany aquesta vida viscuda, aquells camins recorreguts, aquells somnis amagats, aquells tresors incommensurables que entre les línies de vells escrits es descobreixen, realitats insondables, que t’enforteixen quan es retrata el migdia del món....
