Malgirbat camina pel recorregut inert, entre arbrades, amenaçador, ales mig obertes, cames eixarrancades, com qui diu un ocellot disposat a aixecar el vol, només que no vola i el seu crit és ensordidor, per demanar pas entre congèneres i altres ansades que nien prop sobre el terreny erm que no deixa herbes per reparar-lo enllà on s’hi està. La seva ànsia menjadora fa que engoli tot el que troba al seu pas, la tremolor de la seva mirada anuncia el canvi de la guàrdia, mentre el Beefeater que els guarda recorre a pas lent els contorns empedrats del pentagonal recinte, mentre el clam augmenta, és l’hora del dinar i amb les seves ales obertes resulta una figura esfereïdora, ja no mengen carn humana, només despulles....
