El Crasch de 1929, no va arribar a Europa fins a ben entrada la dècada dels 30; els processos globals no existien aleshores ni les dependències ho eren al nivell que s’han definit ja en el segle XXI; en el primer terç del segle XX, Europa comença a patir el seu procés de recessió a mesura que s’avença ja en el transcurs dels primers anys de la tercera dècada, que coincideix curiosament amb un procés de deteriorament polític, social i econòmic, com ens descriu la curiosa nota que reflecteix el diari barceloní La Vanguardia, dos dies després que el Govern central, sota l’eufemisme d’ incautar-se de l’ordre públic a Catalunya, després del nomenament com a President Accidental de la Generalitat de Catalunya del Coronel Francisco Jiménez Arenas, permetia a l’Ajuntament de Barcelona, segons reflecteix la pàgina 6 del diari del 28 de novembre de 1934[1], una mena de Plan E de l’època, a tenor del que cita el rotatiu escrit aleshores en castellà, transcrivint el que publica el Butlletí de la Generalitat en l’apartat “Autoritzacions a l' Ajuntament” on ens diu : “.... S’autoritza a l’Ajuntament de Barcelona per a que pugui declarar exceptuades de les formalitats de subhasta i concurs, sense la formació de l’expedient sumari que preveu la legislació vigent totes aquelles contractes que tendeixin a la posada en marxa de les obres i serveis amb les que pugui minorar el problema de l’atur obrer o evitar-ne el seu creixement....” , la veritat és que els paral·lelismes històrics de vegades donen que pensar en aquests processos de ciclicitat fruit, per altra banda, de la tendència natural i humana a repetir els mateixos errors en allò polític, també des de la perspectiva ètica i moral.
