En els espais de l’ànima transita l’home menut,
despullat de presència i sentiment,
vagant per les immensitats etèries
a la recerca,
de la seva pròpia clemència,
del seu propi perdó,
emmirallat en un passat inexistent,
en un futur que mai no albira,
mentre el present
ja és ahir,
i l’ara,
deixa d’existir pausadament
quan sospira agònica
l’existència.
Més enllà de la desesperança,
l’ànima de vegades
es confon
amb la consciència
i ens tentineja l’orella
amb aquell xiulet,
permanent,
del cap de la vella estació
en l’andana de la vida,
movent amunt i avall
la bandera vermella,
que assenyala,
el moment de la partença,
un cop rere l’altra,
d’un tren rere l’altre,
en direcció
cap a ves a saber on,
en quin moment,
en quin instant...
Mentre,
s’esborra, difuminant-se,
en la memòria escassa
dels detalls
que ens subjecten
al camí de ferro.
© Albert Balada
Lleida, 14-11-09
