Té sentit, no creieu, la existència
de dos blocs en el tradicional eix d’abscisses que jo rebutjava per intranscendent
en la lectura electoral, allò de nacional/no nacional, català/espanyol, hores d’ara
i ben definit, Déu ni do, allò que era intrascendent en la lectura electoral
ara esdevé nucli i eix; el problema rau en la composició, és a dir no hi ha un
gran partit unionista, com seria d’esperar des d’una perspectiva racional, sinó
uns grups minoritaris d’ideologies no tant diverses com podria semblar, que
blasmen aquesta postura, a saber: PSC (liberal-social-conservador), PPC (conservador),
C’ (liberal-social-conservador) i en front CDC (liberal-social /democristià) i
UDC (liberal-social-conservador-democristià), ERC (liberal-social-radical) amb
un tercer bloc de coincidències puntuals: ICV-EUA (liberal-social-ecologista) i CUP (social-radical),
dos blocs, els de l’eix sobiranista en absolut homogenis però amb, de moment,
clares coincidències en aquest eix entre CDC-ERC-CUP i coincidències menys
clares amb UDC i ICV-EUA per raons distintes en ambdós darrers.
El fet, però, és que a càlcul
parlamentari, si tenim prenem en consideració aquestes darreres eleccions al
Parlament de Catalunya, les del 25 de novembre de 2012, amb unes característiques
proto-constituents, la raó parlamentària, sostraient-ne raons no coincidents,
ens situen el dibuix de l’eix nacional en un equilibri: CDC-UDC-ERC-CUP-ICV/EUA
en 50 + 21 + 13 + 3: 84 i un eix unionista en equilibri, sostraient-ne raons no
coincidents, menors que en bloc oposat:, PSC-PPC-C’ en 20+19+9: 48, de manera
que el bloc sobiranista (amb els seus matisos) representa el 62,22% del parlament,
mentre que el bloc unionista (amb els seus matisos) representa el 35,55% del
Parlament.
D’entrada, la proposta
CDC-UDC-ERC (52,59%) que no es planteja com una declaració unilateral de
secessió, sinó com una declaració unilateral de sobirania cap a l’Estat propi,
matís que no l’allunya especialment d’aquella declaració unilateral, suposa una
formulació que a ulls del Dret Internacional Públic, de tall de Dret Germànic, és
a dir basat en precedents i proclamacions, ha de representar un plantejament
que defineix, més enllà d’un full de ruta parlamentari, una manifestació de
voluntat juridico-legislativa que planteja de manera fefaent un nou escenari.
La realitat que plantejarà la
situació però no és nova, i caldria recordar a les forces unionistes que és
força similars en el que respecta a la seva formulació respecte del que va succeir
a Espanya des de 1975 fins a 1978, doncs tota l’activitat legislativa que es va
produir era també contra lege si tenim present que la legislació vigent no derogada,
les Lleis Fonamentals del Moviment, el model constitucional vigent aleshores, no
preveia res del que va succeir aleshores, però la memòria és fràgil...
© Albert Balada
11-01-2013
