“Cal que siguem capaços de romandre en silenci i en la meditació, la reflexió silenciosa i prolongada, cal saber parar i pensar. D’aquesta manera, la nostra ment pot trobar la curació de les ferides inevitables de la vida diària, pot aprofundir en els successos que passen en les nostres vides i en el món, i arriben al coneixement que li permet d’avaluar les coses amb les nostres ulls.” (1)
Fa ja alguns anys algú em va explicar una llegenda, un somni de qui va poder vagar entre els dos mons de l’ànima, em digué just el que ara acabeu de llegir, va ser un missatge que em va quedar gravat a foc en la meva consciència, i el somni, la llegenda deia com n’ estàvem d’ errats en la cerca de bens materials, nus com estem en aquest món al que hem vingut a viure, perquè de fet no hi ha res que cercar en allò material per a alimentar l’ànima, el bens materials són fungibles venen i se’n van i mai ens acaben de pertànyer de manera fefaent, només nosaltres, com a esser privilegiats que som en la creació, tenim, en nosaltres mateixos. un tresor que cal preservar i la llegenda del somni continuava pujant dalt d’un arbre, ben alt, més enllà de la terra erma, on un felí jeia, reposat i convidava a gaudir del silenci, de la calma i de la observació d’un món què, als seus peus, s’erigia en lluites fratricides, on qualsevulla causa justa podia establir una lluita que a res duia i el felí digué: “cal seure en calma i observar com la civilització es colpeja a ella mateixa fins a esdevenir quelcom semblant al no res, perquè cap és el motiu que valgui la pena perdre ni una sola vida per ell, només en el silenci, repetia la llegenda del somni, en la calma i la observació...”
