Una cita: Antony Giddens

"A mesura que el neoliberalisme desapareix en la distància i que el postmodernisme es dilueix com a filosofia cultural, veurem el ressorgir d’un programa polític eficaç de transformació que ens permetrà, al menys, intentar aconseguir una societat decent que inclogui a tot el món i que operi a escala global "[1]

[1] Giddens, Antony. Sociòleg. Director de la London School of Economics and Political Science. Conferència pronunciada el 21 de maig de 1998 a la Fundació Trias Fargas, en una traducció de Joan Prats. Fragment del paràgraf 56.

Un matí de tardor...

De vegades els somnis ens porten mentre estem desperts, a descobrir els detalls de la mateixa vida, de la vida mateixa, que manta vegades ens resten ocults al món dels mortals; gaudir del passeig com altres vegades he descrit ja en aquest blog, descobrir unes talles romàniques, com aquelles que feia anys que reposaven repenjades als passadissos d’una sala de reunions d’un ajuntament que no cal citar; descobrir, deiam autèntiques obres d’art, malbaratades segurament per ments ignorants.

Passejar, deia, ens permet també, si en som conscients, de gaudir dels detalls, aquells que et pot oferir un marché à puce, però també de descobrir en la gent, en els seus rostres, en els seus pensaments, en les seves mirades, aquella realitat que de vegades a alguns pot escapar-se’ns.

Quan el sol de tardor malda per escalfar i et fa una carícia, te n’adones com n’és de fràgil la vida en veure els arbres com perden les fulles; perquè toca, a ells els toca l’introspecció, esperar a la primavera per a tornar a ser ufanosos. Potser saber que de vegades el silenci, com el que faran els arbres, és el millor dels recursos, també en política, on s’acostumen a dir tantes tonteries…!, només cal obrir els diaris…..

Rèdits

Una bona amiga em fa trobar aquesta imatge en la que en la centralitat de la mateixa algú m’ha volgut deixar retratat. La meva posició facial denota un assentiment respecte d’algun detall de la dialèctica dels oradors que m’era proper, potser en aquests moments ja marcadament electorals, quan comenta la discussió dels pressupostos generals de l’estat per al 2008, en el que determinades forces del catalanisme polític optaran per una actitud demagògica, és a dir beneir de nou la seva aposta liberal, l’enllaç entre nacionalisme perifèric i nacionalisme central, que sembla a ben segur d’entrada una contradicció però que no ho és si tenim en compte els conceptes de mercat que ambdós sustenten. Certament caldrà discutir, no seria raonable que així no fos, però el cert és que el darrer any de mandat, el darrer any de legislatura, sempre resulta, llevat de majories, un any de pressió, per aconseguir no se sap ben bé que, en un marc que pressuposa pels partit un rèdit electoral l’actitud mediàtica en la defensa o atac a les mesures pressupostàries.

De fet és el que passa en l’hemicicle, com que tota la legislatura el debat i la dialèctica abandonen el feu parlamentari per seure entre els seients dels mitjans de comunicació que venten totes les batalles, ara cal deixar constància i en aquest si que cada força blasmarà la seva legitimitat per oposar-se o donar suport. Serà interessant de veure, molt interessant de conèixer els posicionaments: sorpresa, potser cap…