Una bona amiga em fa trobar aquesta imatge en la que en la centralitat de la mateixa algú m’ha volgut deixar retratat. La meva posició facial denota un assentiment respecte d’algun detall de la dialèctica dels oradors que m’era proper, potser en aquests moments ja marcadament electorals, quan comenta la discussió dels pressupostos generals de l’estat per al 2008, en el que determinades forces del catalanisme polític optaran per una actitud demagògica, és a dir beneir de nou la seva aposta liberal, l’enllaç entre nacionalisme perifèric i nacionalisme central, que sembla a ben segur d’entrada una contradicció però que no ho és si tenim en compte els conceptes de mercat que ambdós sustenten. Certament caldrà discutir, no seria raonable que així no fos, però el cert és que el darrer any de mandat, el darrer any de legislatura, sempre resulta, llevat de majories, un any de pressió, per aconseguir no se sap ben bé que, en un marc que pressuposa pels partit un rèdit electoral l’actitud mediàtica en la defensa o atac a les mesures pressupostàries.
De fet és el que passa en l’hemicicle, com que tota la legislatura el debat i la dialèctica abandonen el feu parlamentari per seure entre els seients dels mitjans de comunicació que venten totes les batalles, ara cal deixar constància i en aquest si que cada força blasmarà la seva legitimitat per oposar-se o donar suport. Serà interessant de veure, molt interessant de conèixer els posicionaments: sorpresa, potser cap…
De fet és el que passa en l’hemicicle, com que tota la legislatura el debat i la dialèctica abandonen el feu parlamentari per seure entre els seients dels mitjans de comunicació que venten totes les batalles, ara cal deixar constància i en aquest si que cada força blasmarà la seva legitimitat per oposar-se o donar suport. Serà interessant de veure, molt interessant de conèixer els posicionaments: sorpresa, potser cap…
