"Demos" i "Kratos"

Se li atribueix a l'escriptor andalús Antonio Gala, la dita que: "la dictadura se'ns presenta cuirassada perquè ha de vèncer; la democràcia se'ns presenta nua, perquè ha de convèncer"

Demà serà la festa de la democràcia, on aquest lleuger esforç que ens representa sortir de casa per arribar al col·legi electoral i dipositar el nostre vot, és justament l'acció contrària de qui no té cap voluntat en participar del sistema que gestiona els nostres recursos i es vol convertir en el que els grecs anomenàvem "idiotés", el gènere dels que no participen, dels que volen quedar fora del sistema.

Els termes grecs "demos" i "kratos" ens posen de relleu ja 500 a.c. la conjuncció de dues definicions,, la ciutadania i el poder, segurament no va ser el primer ni l'únic sistema tribal d'organització, però si que és probable que sigui l'únic que ens ha quedat descrit tant fefaentment. Certament la democràcia moderna i contemporània, la democràcia liberal, ha superat determinats estigmes d'aquella primitiva forma de democràcia, que, malgrat tot ens aporta no poques reflexions a tenir en compte, però ens descriu un dels millors sistemes possibles en aquesta nostra fórmula de democracia representativa que tenim.

L'exercici del vot, representa alguna cosa més que un exercici de voluntat, que ho és, representa, ho hauria de representar també el reconeixement d'un lideratge, bé cap a una determinada persona, cap a un determinat projecte, cap a una determinada ideologia o partit. Aquelles i aquells que es queixen del sistema, una actitut gens positiva per altra banda, tenen aquí l'oportunitat de fer les correccions pertinents, perquè el valor del vot és incommensurable, ens iguala, ens permet un reconeixement de la llibertat i fraternalment elegim als nostres representants, per tant és un dels principals exercicis de la nostra vida i del que no hem de defugir.

Idiotes

És molt probable que la incidència sobre l’abstenció regular, la passiva aquella que evidencia en una part de l’electorat l’inexistència de la necessitat de participació, pot venir derivada del model de la lluita política que va més enllà de la pròpia execució dels models de campanya que les diferents formacions trien. Evidentment no hi estudis fets sobre el particular, perquè l’abstencionista passiu amaga aquesta condició en qualsevol estudi que es realitzi, avergonyit de poder ser identificat amb el model que el grecs definien com “idiotes”, aquells que no participaven del fet polític, de la “res”, la cosa política, la gestió dels afers públics i només ho feien dels seus propis assumptes i que cal diferenciar del concepte "idiòcia" que realment té un significat despectiu i insultant.

Hi ha alguna cosa que ens faci pensar de manera que la gestió dels models de comunicació farà que es derivi en uns ciutadans actius en el procés d’elegibilitat?, probablement no, perquè tinc el convenciment que les campanyes polítiques es llegeixen a partir de fets anecdòtics que defineixen a ulls de l’opinió publicable, aquella autènticament rellevant perquè ratifica l’existència del quefer diari, quina és la realitat d’una campanya política, inicialment definida com l’intent d’uns ens interpretadors de l’opinió pública, com son els partits i coalicions, de fer arribar a l’elector, al ciutadà, les seves pretensions en la gestió de la institució que albira a governar.

Segurament la manera de convertir els idiotes en polites, ciutadans actius dins del model de democràcia deliberativa que tenim, seria l’aplicació d’uns principis molt simples i elementals que van molt més enllà dels principis del màrqueting en general i del màrqueting electoral en particular i que permetria una acció viral transcendent: la prudència, com element configurador, perquè la tendència americanitzadora de les campanyes polítiques ens porten inexorablement, potser per l’efecte contradictori amb el nostre caràcter mediterrani a avorrir a qui detenta la sobirania, el ciutadà (sense definició de gènere).