“Seria fantàstic no passar per l’embut.
Que tot fos com és manat i ningú no manés. Que arribés el dia del sentit comú.
Trobar-se com a casa a tot arreu. Poder badar sense córrer perill. Seria fantàstic
que tots fóssim fills de Déu...”[1]
[1] Serrat,
Joan Manuel*. Fragment de la seva cançó “Seria fantàstic” amb lletra i música
del propi Serrat dins l’àlbum "Fa vint anys que tinc vint anys" editat l’any 1984 per Ariola amb direcció musical
de Ricard Miralles.
“....És impossible fugir d’un mateix, per més que ho intentis, per lluny que marxis, per molt que tractis de canviar de nom, de canviar de rostre... per molt que vulguis fer-te passar per algú altre, mai podràs fugir de tu, perquè sempre hi ha quelcom en tu, unit a tu, que no et deixarà escapar mai de tu....”[1]
[1] Serrat, Joan Manuel. Festival de Viña del Mar (Xile) . 2009
Sento, en el silenci de la tarda, la planùria boscana i les paraules com fulles dels arbres que ventegen.......... (1)
(1) Haiku d'hivern I, original d'Albert Balada, 15-12-07.
Concert de l'any 1.996 "D'un temps d'un País". Al piano el desaparegut Tete Montoliu amb Joan Manuel Serrat autor de la lletra i la música, al costat, escoltant la versió en jazz del tema "Paraules d'amor".
Baixant de la xarxa aquest tema que ens canta Joan Manuel Serrat, l’any 1.992, amb lletra de Rafael Hernández Marín, que canta "als amics", m’inspira, que voleu, aquest poema que modestament us ofereixo, el primer dia de desembre, quan el solstici arriba, com un parany, un poema que està escrit en prosa per aquells que no els agrada de fer de cada vers un paisatge, podeu veure-hi un post, com qualsevol altre, si ho voleu, en aquesta meva "Cançó última".
Cançó última. (en vers)
Has capturat la meva cançó última, com qui captura el cel en la certesa humana de saber-se que el món seria diferent.
Has descobert ombres obscures, paranys que la nit fosca deixarà de banda.
Has volgut trobar la bellesa en un racó oblidat de la teva senda, quan veus rodolar una llàgrima per celebrar la felicitat.
Seria inútil desterrar les ments carregades de falses notes, aquelles que semblen voler donar sons atemperats i eterns.
Seria inútil resseguir el riu antecessor, amb aigües que no son cristal·lines com les que porten al mar.
Seria capaç de descobrir-me sense una sola engruna de mesquindat i encara així, no em sabria prou digne de sentir-me persona.
Cançó última. (en prosa)
Has capturat la meva cançó última, com qui captura el cel en la certesa humana de saber-se que el món seria diferent. Has descobert ombres obscures, paranys que la nit fosca deixarà de banda. Has volgut trobar la bellesa en un racó oblidat de la teva senda, quan veus rodolar una llàgrima per celebrar la felicitat.
Seria inútil desterrar les ments carregades de falses notes, aquelles que semblen voler donar sons atemperats i eterns. Seria inútil resseguir el riu antecessor, amb aigües que no son cristal·lines com les que porten al mar. Seria capaç de descobrir-me sense una sola engruna de mesquindat i encara així, no em sabria prou digne de sentir-me persona.
Obria avui el cel la seva túnica a la lluna, que oferia el seu esplendor lluent; ens perseguia, com qui seguis i resseguís el camí que travessa les valls, el camí que ens acosta per moments a les mans que s’enlairen en mig de la terra, dits que albiren a acaronar-la, en les nits en que, com avui, somriu. Obria el cel les seves portes, la deixà caure volant en l'aire com un regal als ulls que la miren, com deleixen els instants que guaiten...mentre, ella, ens perseguia.
Les cançons, elles, les lletres dels poetes llancen al vent missatges que de vegades cal saber llegir, de vegades interpretar i saber veure que encara que el temps passi, potser, i només potser continuen vigents i ens descriuen, com aquesta, el dia a dia dels pobles i ciutats, amarats això sí, en la querència que ens és pròpia; alguns però venerant al déu, ja sabeu, de les petites coses que ens duen al camí del misteri en l'existència i l'exigència, en la llibertat mateixa, cercant aquella llum que de vegades fa elogi de la bogeria.
Era l'any 1785, fa tres-cents vint i tres anys, quan Schiller escriuria aquesta Oda, que vuit anys despres Bethoven incorporaria al darrer moviment de la seva novena simfonia.
L’atzar, com a procés espontani, especialment dins de la mecànica quàntica, era el que també aplicaven els grecs en l’assignació de magistrats en la etapa democràtica, era el que ells entenien com la forma més democràtica, deien, d’assolir responsabilitats en la Polis. Ara no us vull pas parlar de les diferents accepcions que podeu trobar, per exemple descrites en la vikipèdia, el que vull és portar-vos aquest tema musical en que comparteixen escenari Joan Manuel Serrat i la cantant israeliana Achinoam Nini, una cançó que ens parla de l’atzar, l'atzar entès com l’entenien els grecs, aquest cop aplicat en la vida mateixa, en una historia qüotidiana. I potser poden ser bons aquí uns versos de Charles Pierre Beaudelaire (le poète maudit), que ens deia: "Recorda que el temps és jugador tenaç, que no fa trampa i guanya tirada a tirada! Es la llei." Segurament els meus amics i amigues deixaran que un cop més esmenti al meu estimat Serrat, estima que amb algun d'ells comparteixo.
Un cant d'amor i respecte a la més gran de les meravelles que és, la vida humana, jo, com ell, també ho crec; potser en l'únic, en el darrer valor que ens queda i que ens obliga a fer una reverència a la senzillesa, a la prudència i a l'afecte com a l'honor, i al somriure, malgrat tot.
Reprenc la nit tot estimant Kavafis (1) i com per exemple en el seu cant a les “Finestres” que il•luminen habitacions fosques és capaç de fer-nos veure un paisatge descriptiu dels conceptes interiors de les relacions humanes. M’emociono amb els versos de les “Veus" dels que van morir o de les "Espelmes" que ens aventuren dies de futur.
Quan en la negra nit, el silenci plana, nosaltres els humans mirem en la fosca i de vegades som capaços de percebre les formes i poca cosa més, és el moment de la reflexió, de valorar el dia i fer-ho amb la poesia del poeta d’Alexandria és un goig per a l’ànima quan ens parla de llibertat, de llunyania, d’amor, de tristesa, de guerra..., desgranant vers a vers, desgranant expressions tant boniques com en el poema “Llunyà” quan ens diu:”…una pell feta de gessamí en la nit….”, podem fins i tot sentir la flaire que invoca el poeta.
Quan Salvat-Papasseit ens deia a “Res no és mesquí” en la veu de Joan Manuel Serrat allò de”...res no és mesquí, ni cap hora és isarda, ni és fosca la ventura de la nit...”, fa evident que la poesia és a la nit, com el silenci i la foscor o la llum tèbia d’una llàntia petita, on hi podrem trobar tants matisos com es trobi la nostra ànima. Avui en parlava amb un amic, també de poesia, i recordàvem “al poeta”, a Màrius Torres, que ens deia al juny de 1.939 que res no cridava amb més tendresa que els xops i els canyars.
Obrim doncs i tanquem setmana amb uns versos de Kavafis , del seu poema “Jònic” on ens diu:
Encara que hagin tombat les seves estàtues I siguin proscrits els seus temples, Els déus viuen sempre, Oh terra de Jònia......
(1) Konsdantinos Kavafis. “56 poemas” Grijalbo-Mondadori. Madrid. Març de 1.998
