Cançó última

Baixant de la xarxa aquest tema que ens canta Joan Manuel Serrat, l’any 1.992, amb lletra de Rafael Hernández Marín, que canta "als amics", m’inspira, que voleu, aquest poema que modestament us ofereixo, el primer dia de desembre, quan el solstici arriba, com un parany, un poema que està escrit en prosa per aquells que no els agrada de fer de cada vers un paisatge, podeu veure-hi un post, com qualsevol altre, si ho voleu, en aquesta meva "Cançó última".

Cançó última. (en vers)

Has capturat la meva cançó última,
com qui captura el cel
en la certesa humana de saber-se
que el món seria diferent.

Has descobert ombres obscures,
paranys que la nit fosca
deixarà de banda.

Has volgut trobar la bellesa
en un racó oblidat
de la teva senda,
quan veus rodolar una llàgrima
per celebrar la felicitat.

Seria inútil desterrar
les ments carregades
de falses notes,
aquelles que semblen
voler donar sons
atemperats i eterns.

Seria inútil
resseguir el riu antecessor,
amb aigües
que no son cristal·lines
com les que porten al mar.

Seria capaç de descobrir-me
sense una sola engruna de mesquindat
i encara així, no em sabria
prou digne de sentir-me persona.

Cançó última. (en prosa)

Has capturat la meva cançó última, com qui captura el cel en la certesa humana de saber-se que el món seria diferent. Has descobert ombres obscures, paranys que la nit fosca deixarà de banda. Has volgut trobar la bellesa en un racó oblidat de la teva senda, quan veus rodolar una llàgrima per celebrar la felicitat.

Seria inútil desterrar les ments carregades de falses notes, aquelles que semblen voler donar sons atemperats i eterns. Seria inútil resseguir el riu antecessor, amb aigües que no son cristal·lines com les que porten al mar. Seria capaç de descobrir-me sense una sola engruna de mesquindat i encara així, no em sabria prou digne de sentir-me persona.

Lleida, 01 de desembre de 2007.

© Albert Balada