Averteixi vostè...

“Adverteixi vostè bé que no el jutjo. Considero fonamentada la seva desconfiança i jo mateix la compartiria de bona gana si, com vostè ho veu, la meva natura comunicativa no s’hi oposés.”[1]

---

[1] Camus, Albert. La tombée. Ed. Llibre Tauro. Argentina. Edició digital biblio3.url.edu. pag. 3 

Una cita: Albert Camus

“La veritat és misteriosa, fugissera, i sempre cal tractar de conquerir-la. La llibertat és perillosa, tan dura de viure com exaltant. Hem d'avançar cap a aquests dos caps, penosa però resoludament, descomptant per anticipat els nostres defalliments al llarg de tan dilatat camí.”[1]

---

[1] Camus, Albert*. Discurso de aceptación del Nobel de Literatura. Escolmo 1958.  “la misión del escritor”  Antologia de visionarios implacables. Revista Mutantia. Buenos Aires 1960. Pag. 20-23

*1 (Mondovi-Algéria 1913-Villeblevin-França1960) fou un escriptor i filòsof rancès guardonat, considerat amb Jean Paul Sartre un dels principals membres de l'existencialisme. Premi Nobel de Literatura.

Tot recordant Camus

Certament la vida ens acostuma a deparar sorpreses, com aquella que un 4 de gener de 1960 li hauria de deparar a Albert Camús, en la carretera. Aquell inconformista com se’l bateja, més ben dit realista, que no regalista, hi deixava la vida; quina expressió aquesta de deixar la vida, com si no hom fes res més que això al llarg de la nostra vida, en la que les idees i el pensament conformen realitats eternes que es van creant i deixant. La realitat de vegades és tant distinta a com transcendeix, potser per això la seva visió existencial es diferencia de la de Sartre, per la seva pròpia individualitat, per l’observança esquiva del poder. Hauria volgut Camús ser traslladat al panteó d’il·lustres com proposa ara Sarkozy?, Ningú no ho pot saber més que ell i a ell no el podem interpel·lar més que a través de la seva recreació filosòfica, a través de les seves obres de les seves paraules. En tot cas, estaria bé que, qui va tenir lucidesa de deixar de banda al “partit”, de reconèixer en les seves estructures la mediocritat i les dinàmiques falsàries, sigui ara reconegut com a tal, més enllà del Nobel, que ho fou de literatura, però prop de les percepcions mateixes on l’home, on l’esser radica com a realitat primigènia, nietzsiana potser, com a realitat moral en definitiva: " la passió per l’absolut i la veritat"[1].

---

[1] Camus, Albert, L’étranger. British library digital. 2003. (Avant propòs)

Doctors

Francisco Pérez González, amb al rector de la UIMP, Salvador Ordóñez, al Paraninf de "La Magdalena" a Santander

La Universitat de Harward investia al mes de juny a Pedro Almodóvar, un “autodidacto” com ell es defineix, Doctor Honoris Causa de les arts, tot just un mes abans la Universitat de Lleida ho feia amb Joan Solà, el Dr. Solà, que un mes després rebria el Premi d’Honor de les lletres catalanes, o com ho feia amb Sean Connery, atorgant-li la Universitat Napier d’ Edimburg el doctorat "honoris causa"en reconeixement a la seva llarga carrera cinematogràfica i com a icona escocesa en el cinema.

El Doctorat arriba després d’un treball d’investigació i la lectura d’una tesi que faci avinent a la comunitat acadèmica l’àmbit d’aquella suficiència o com en el cas dels “honoris causa”, bé ratificant-ne una ja dilatada trajectòria acadèmica i doctoral o per una vida dedicada a aspectes significats de la vida cultural i/o social, els exemples: una trajectòria en la direcció cinematogràfica, oscar inclòs, o una llarga trajectòria teatral i interpretativa.

Recentment, la espanyola Universitat Internacional Menendez y Pelayo, reconeixia una llarga trajectòria en l’àmbit editorial al fundador de la editorial Taurus, que aglutina no pocs volums dedicats al pensament contemporani fonamentalment, Francisco Pérez Gonzalez, de qui en la “laudatio” el seu padrí distingia la venda d’obres prohibides por la censura franquista. Les importava de Mèxic, Argentina y Xile, les emmagatzemava en un piso pròxim a la seva llibreria Hispano-Argentina i les mostrava -podien ser títols de Salvador de Madariaga, de Alberti, de Neruda, de Albert Camus...- d’amagatotis per sota del mostrador al possible interessat.

És com un final d’etapa, un valor d’una vida o bé acadèmica o bé de servei i no imagino ningú fent us d’aquesta alta prerrogativa sense haver-ne ostenta el privilegi i el reconeixement de la comunitat acadèmica que l’atorga. En tot cas honoren també a la societat mateixa aquestes persones a les que la “universitas” fa seves com han estat en primer terme associats a la seva tasca professional.

Un nou Genet

No és un autor fàcil, o potser de tant primari la simplicitat es torna complexitat. Jean Genet, ens transmet en la seva obra: “Les criades”, estrenada un 16 de febrer l’any 1.947, el mateix any en el que, per exemple, es publica “La Peste” d’Albert Camús, el valor de l’odi. L’autor al que es qualifica d’autor maldit i al que va ajudar, no poc, Jean Paul Sartre, ens testimonia en aquesta obra la seva pròpia concepció de la realitat humana i social, transmutant les seves pròpies experiències a uns transcripció existencial de la realitat, en la que la lluita de classes, les passions més baixes i mesquines, el valor de la vida humana i de les seves relacions, esdevenen principis i valors que ens descriuen totes les misèries i indignitats que apassionen l’autor.

L’obra que s’acaba de presentar al teatre Muntaner de Barcelona, recull aquell plantejament de l’escriptor francès que fossin homes i no dones els qui la representessin en una desconextualització de la femineïtat més que no pas en una clara referència a la seva pròpia realitat homosexual. La proposta de Manuel Dueso revisa i actualitza la posada en escena a partir d’una recerca, al meu entendre, de les possibilitats que l’expressió permet adoptar en els rostres i els cossos dels actors; en una escenografia estàtica en permanent diàleg amb els intèrprets, del somriure maliciós i pervers fins a l’angoixa més patent tenen en l’expressió aquell metallenguatge existencial que se’ns vol transmetre de la mà de l’Isaac Alcayde, l’Oriol Genís i en Jordi Vila.

Podríem descriure l’obra de Genet i la interpretació que se’n fa al Muntaner com un assaig de poètica? Amb tota probabilitat. Els símbols i els senyals que s’empren, el mateix contrast en el vestuari dels actors que escenifiquen a les criades –Alcayde i Genís-, respecte del de la “senyora” –Vila- , ens proposen la distància entre l’absurditat aburgesada i l’anulació de les classes baixes, però és clar que el missatge assoleix en aquesta versió el sentit mateix del vers que endureix les carns i les ments com ens presenta tot plegat, com encadenat a l’existència, en el veritable sentit de la tragèdia, en el pur i clàssic concepte, com un ritual que ens anuncien els cors inexistents i imaginaris de la foscor de les passions humanes.

Aquestes magistrals posada en escena i interpretació, fan honor a les paraules de Sartre[1], quan afirma sobre l’obra de Jean Genet: “...aquesta capbussada de Genet en l’univers de la marginalitat fan del món una espècie d’objecte de perversió. És a dir, Jean erotitza el cosmos que el rodeja a la recerca del plaer que la sordidesa li provoca, sucumbint als submóns...”

[1] Sarte, Jean Pau. San Genet, comediante y martir. Editorial Losada. Madrid. 1967

Una cita: Albert Camus

“...Enfrontats amb... en la història més vella del món, som els primers homes -no els de la decadència que es proclama en els diaris- , sinó els d’una aurora indecisa i diferents...” (1)

---

(1) Camus, Albert. El primer hombre. Éditions Gallimard. Paris. 1.994. pag. 292

Una cita: Albert Camus

"Com podria fer-se per imaginar, per exemple, una ciutat sense coloms, sense arbres ni jardins, on no hi trobéssim ni el batre de les ales, ni el frissar de les fulles, un lloc neutre per dir-ho d’alguna manera?" [1]

[1] Camus, Albert. La peste. Editions Gallimard. Paris. 1947. pag. 11

Una Cita: Albert Camus

“De jove, jo demanava a les persones més del que aquelles podien donar: una amistat continuada, una emoció permanent.

Avui només se demana’ls-hi menys del que poden donar: una companyia sense frases. I les seves emocions, la seva amistat, els seus gestos nobles conserven per a mi el seu valor cabal de miracle: un efecte cabal de la gràcia" (1)

---

(1) Camus, Albert. Le premier homme. Editions Gallimard. 1994. Paris. Feuille IV

Ens queden coses per a fer...

Fa anys que no passejo per Les Halles, darrera del Pompidou o per les fons misterioses que copien els formats mironians del Paris de la Cultura, aquella ciutat que se’ns ofereix sempre diferent, perquè sempre serà diferent la nostra mirada, per circumstàncies diverses, pels moments en que estem vivint; en tot cas, per a mi, com per al gendarme de Casablanca, sempre ens quedarà Paris, com aquell monument permanent i etern als símbols triàdics, però també a una manera de viure la vida, d’entendre-ho tot plegat, malgrat el chovinisme que el shi atribuïm, amb taules rodones petites per a fer cafè i gaudir de la conversa compartida entre-taules, que fan una gran conversa tot plegat.

Rebre una fotografia que et recorda allò que estimes, és sempre d’agrair, malgrat l’enveja que sents de qui té la sort o les possibilitats de perdre’s un cap de setmana per a fer un cafè en un Bistrop o gaudir de la passejada per Saint Germain, o senzillament passar una mica de fred gaudint de la ciutat en permanència i descobrir una mica de tot plegat, de la ciutat que viu encara amb Sartre, amb Camus, o amb les llambordes que cobreixen la sorra de la platja, com cridava l’eslògan dels estudiants de la Sorbona que convidaven així a arrencar-los de terra i llençar-los contra els gendarmes que defensaven la caduca república degolliana.

Avui potser és un bon dia per penjar aquest post, quan novembre ens anuncia que l’any arriba al seu final i que ens queden coses per fer, moltes coses per fer….

Existencialisme a la carta

Hom pot pensar que "Ratatouille" és una pel·lícula de dibuixos animats més, quelcom de prefabricat de la factoria americana de la Disney productions, sota la marca Pixar, amb algun que altre lleidatà dins, però certament aquesta és una pel·lícula que abasta alguna cosa més que les moralines americanitzans a que ens tenen acostumats el de la Disney, en aquesta hi podem veure la reivindicació de les arrels existencialistes del maig del 68, el discurs de Camus, de Sartre, la lluita de classes, l’individu en front del grup, el grup com a extensió de l’individu i a l’inrevés, la grandeur, etc.

Tota una extensa amanida d’ítems que se’ns ofereixen en una esplèndida creació de prop de dues hores, on descobrim des del primer moment el valor que ha tingut i té París en la definició de allò que representa o se’ns representa com a revolucionari, com a trencador d’arquetips, de models arcaics o estereotipats, per recuperar la essència primigènia, existencial i a la vegada socialitzant i de moral esperançadora.

Si us decidiu per a veure aquest film de dibuixos animats, intenteu de descobrir-hi quelcom més d’allò que se’ns ofereix a la pantalla, cerqueu el missatge profund i engrescador i sortireu satisfets d’haver vist aquesta petita mostra d'art al meu entendre, retrobant-vos, a ben segur amb vosaltres mateixos.