Certament la vida ens acostuma a deparar sorpreses, com aquella que un 4 de gener de 1960 li hauria de deparar a Albert Camús, en la carretera. Aquell inconformista com se’l bateja, més ben dit realista, que no regalista, hi deixava la vida; quina expressió aquesta de deixar la vida, com si no hom fes res més que això al llarg de la nostra vida, en la que les idees i el pensament conformen realitats eternes que es van creant i deixant. La realitat de vegades és tant distinta a com transcendeix, potser per això la seva visió existencial es diferencia de la de Sartre, per la seva pròpia individualitat, per l’observança esquiva del poder. Hauria volgut Camús ser traslladat al panteó d’il·lustres com proposa ara Sarkozy?, Ningú no ho pot saber més que ell i a ell no el podem interpel·lar més que a través de la seva recreació filosòfica, a través de les seves obres de les seves paraules. En tot cas, estaria bé que, qui va tenir lucidesa de deixar de banda al “partit”, de reconèixer en les seves estructures la mediocritat i les dinàmiques falsàries, sigui ara reconegut com a tal, més enllà del Nobel, que ho fou de literatura, però prop de les percepcions mateixes on l’home, on l’esser radica com a realitat primigènia, nietzsiana potser, com a realitat moral en definitiva: " la passió per l’absolut i la veritat"[1].
