La gran farsa de la batalla de l'aigua

Es lamenten uns amics meus que aquesta sequera no els ha permès de collir, com mana la tradició, farigola en dijous sant; de fet la santedat d’aquest dia la marca el factor de canvi de lluna, que defineix també en el seu trànsit la pasqua jueva la que realment celebrem; sense saber-ho potser aquesta societat nostra que va cristianitzar, en la mateixa manera, els ritus pagans i els de la religió matriu.

Així doncs, aquesta fútil i estèril batalla, que no guerra per l’aigua, engegada pels mitjans de comunicació, més que no pas per la discussió de carrer, s’anuncia com una batalla territorial, pròpia de països en vies de desenvolupament, i on tothom, com sempre succeeix és expert i no poc en ciències hidrològiques. En lloc de veure el país com una única metròpoli, on el concepte global en la seva dimensió local necessita, hom però també d’aquesta visió global, veu com neixen les desavinences, veu com la confederació de regants del Ter, que havien guardat silenci, i quin silenci durant dècades ara parlen i lamenten que el 70% dels seus cabdals d’aigua vagin a Barcelona, o els de l’Ebre, o els del Segre.

Segurament el plantejament global hagi de passar per reconèixer que la gestió d’un bé no ja escàs sinó escasíssim ha de ser prioritari en les agendes polítiques actuals, com no ho va ser, per manca de previsió, interès, coneixement o per model de govern molts anys enrera. Reconèixer l’escassetat d’un bé implica a més que hi ha d’haver una protecció pública d’aquest i per tant una gestió lligada a l’implicació de totes les administracions, sense excepció i dic, sí administracions, perquè d’altra manera les tensions territorials desbaratarien una gestió eficaç i eficient del tema.

L’agenda política de l’aigua és imprescindible hores d’ara, no ja pels anys de sequera que estem patint, si més no perquè a banda que pugui ploure o no, que caigui fins i tot a bots i barrals; és obvi que tot i que el canvi climàtic pot ser-ne el causant, ho és també els efectes d’una desertització immanent provocada per una gestió gens eficient de la terra. Encara no he sentit ningú parlar del reconeixement que les terres necessiten una gestió del reg que no passa pel gota a gota que pot provocar, segons els experts la salinització de la terra mateixa i l’assecada dels aquífers, la tala indiscriminada dels boscos, el canvi dels arbrats, els canvis dels conreus i, amics meus, les presses d’aquesta societat postmoderna que necessita molta aigua que malbaratar com perdre-la pel camí, cosa que mentre hi havia excedents ni tan sols suposava una qüestió d’interès, aquesta si que és una qüestió d’infrastructures important.

No és hora de taules de anàlisi, és hores d’estudis empírics i gestió adequada del problema i de l’agenda, fer-ho d’una altra manera és un error, com fer de l’aigua una batalla, un enfrontament territorial

Un llac transparent

Si decideixes perdre’t per unes hores en la solitud de la tarda, quan el sol comença a caure, lenta i pausadament sobre els camps ressecs per la sequera i les glaçades primerenques, pots gaudir d’aquell silenci que et deixa el soroll dels cotxes en passar, amortits per la vegetació que aguanta impàvida el pas del cautxú com el diòxid de carboni i altres gasos dels minerals fòssils, mentre la llum comença a fer ombres que retallen el terra i la teva pròpia ombra gira allargassada.

Només si ho decideixes tu, pots gaudir del cel que recorren pocs núvols fent una teranyina estranya en aquesta tardor enfredorida i gaudir dels pocs ocells que no migren i passegen a la recerca de menjar. És aleshores quan una gralla surt et sobrevola amb el seu blanc i negre de gala i crida en l’aire mentre t’esquiva tot aixecant el vol per evitar l’humà.

El silenci continua ensenyorint-se de la planaria mentre les màquines sortides del rentador retornen als garatges i circulen lentament, molt lentament per les rotondes noves com una dansa en la que els colors s’apoderen del quitrà, mentre el sol continua el seu lent descens cap als móns tropicals que despertaran aviat. Si tanques els ulls pots adonar-te del moviment de la terra i si ets capaç d’escoltar el silenci pots sentir el murmuri del vent o fins i tot la teva pròpia veu que et recorda que hi fas en aquest instant perdut de la teva vida.

En tot cas recorda què com un llac transparent, serè i profund, així esdevé l’ànima de l’home savi quan escolta les paraules de la sendera de la perfecció, perquè aquell qui coneix el riu de les seves vides passades i és lliure de la vida que fineix amb la mort, que coneix les joies del cel i els sofriments de l’infern, car ell és un que veu i la visió del qual és pura, que en perfecció és un amb la suprema perfecció, només ell, o ella, és un ésser veritablement lliure.