Com qualsevol matí de diumenge, quan el calor minva fent d’aquest temps de bonança un cert oratge afrancesat, obres la porta de l’escala i un glop d’aire fresc et ve a fregar la cara, com una carícia de la civilització quan vens d’amarar-te de música grega que omplia cada racó de casa i feia feliç les meves gates que sentien el batec del cor de la mediterrània, mentre sonaven les notes al piano i la veu trencada de Thanos Mikroutsikos.
El carrer s’obria fresc, com cada matí, però el somriure dels núvols que juguen a fet i amagar amb el sol, m’haurien de fer més plaent aquell passeig ritual dels dies en que els déus descansen i deixen que els mortals ens endinsem en la disbauxa del descans i del culte al cos.
Un remolí de gents diverses i d’orígens diversos s’arrepleguen al "mercat de la puça" que s’estén al llarg de la Rambla de amaga el nom d’un monarca absolut, sota el nom col·loquial de Ferran, una Rambla llarga que neix tot just on arriba el camí de ferro a la catedral de cúpules austríaques que enguany n’acompleix vuitanta, que orgullosa s’alça al principi o al final, segons el viatger la miri.
Caminar resulta difícil, entre els guaitadors de les quincalles que s’ofereixen, llibres vells/bells o cascs envellits en l’aigua abans d’oferir-los com a mítics elements de les guerres passades. L’intercanvi de diners vells o estris del camp que han entrat en desús. Val la pena de recórrer una a una les parades i descobrir una mica de la n ostra historia del passat més recent, veure, mirar, somriure i parar una estona a fer un beure quan la calor esperada no arriba encara.
Pocs caucàsics si us he de ser sincer, perquè hem entrat ja en la segona quinzena del juliol, quan tothom qui pot marxa, i deixa la ciutat extrema per uns dies, en que la prenen els nouvinguts, nous ciutadans que fan seva la ciutat, que un dia tampoc va ser nostra. Cerco alguna cara coneguda i desisteixo, segurament m’he quedat sol a la ciutat, amb els meus diaris i el meu passeig, mirant enlaire per descobrir en els balcons valors arquitectònics i edificis restaurats, tot just quan el diumenge enlaira els núvols i el sol surt a saludar, una mica, només una mica, mentre dorm plaent al seu redós.
El carrer s’obria fresc, com cada matí, però el somriure dels núvols que juguen a fet i amagar amb el sol, m’haurien de fer més plaent aquell passeig ritual dels dies en que els déus descansen i deixen que els mortals ens endinsem en la disbauxa del descans i del culte al cos.
Un remolí de gents diverses i d’orígens diversos s’arrepleguen al "mercat de la puça" que s’estén al llarg de la Rambla de amaga el nom d’un monarca absolut, sota el nom col·loquial de Ferran, una Rambla llarga que neix tot just on arriba el camí de ferro a la catedral de cúpules austríaques que enguany n’acompleix vuitanta, que orgullosa s’alça al principi o al final, segons el viatger la miri.
Caminar resulta difícil, entre els guaitadors de les quincalles que s’ofereixen, llibres vells/bells o cascs envellits en l’aigua abans d’oferir-los com a mítics elements de les guerres passades. L’intercanvi de diners vells o estris del camp que han entrat en desús. Val la pena de recórrer una a una les parades i descobrir una mica de la n ostra historia del passat més recent, veure, mirar, somriure i parar una estona a fer un beure quan la calor esperada no arriba encara.
Pocs caucàsics si us he de ser sincer, perquè hem entrat ja en la segona quinzena del juliol, quan tothom qui pot marxa, i deixa la ciutat extrema per uns dies, en que la prenen els nouvinguts, nous ciutadans que fan seva la ciutat, que un dia tampoc va ser nostra. Cerco alguna cara coneguda i desisteixo, segurament m’he quedat sol a la ciutat, amb els meus diaris i el meu passeig, mirant enlaire per descobrir en els balcons valors arquitectònics i edificis restaurats, tot just quan el diumenge enlaira els núvols i el sol surt a saludar, una mica, només una mica, mentre dorm plaent al seu redós.
