Allò que cal...

Allò que cal que et preguntis sempre, davant d’un dubte, d’un somni o d’un camí, és que faria en el teu lloc un home lliure... i no oblidis que de vegades no hi ha lloc per la tendresa, com tampoc, de vegades, no hi ha lloc per la feblesa, perquè només l’esforç és el que et cal per saber-te home... i que la llibertat, té un preu...

© Albert Balada
07-03-2014

La colera...

La colera , de vegades es manifesta de manera subtil en el cor dels homes, una paraula a des temps, un comentari no comprés, una contradicció, una incomprensió en l’anàlisi, signifiquen una posició que ennegreix l’ànima, l’enuig és nogensmenys que aquesta predisposició, humana, certament, inútil tanmateix.

Es com si per un moment hom perdés el sens de la Llum i esdevingués un somni sobrevingut d’allò que conrees, que et porta a sobre actuar,  més enllà del que és necessari, defugint la plàcida conducta que hauria de ser consubstancial, cal doncs comprendre que tot està en moviment i entendre que aquesta íntima relació amb el cosmos de vegades entra en  fallida, és aleshores quan més ens cal abandonar els imperatius del món físic i endinsar-nos en el món espiritual, sense resistències malsanes, per a comprendre els canvis que es produeixen en l’entorn, descobrint que, de vegades les teves posicions no són estàtiques i generen in acceptacions, la qual cosa és normal.

Cal reorganitzar la teva comprensió i endinsar-te en l’enteniment del que esdevé en el cor de l’altri, doncs tot és en evolució, i manta vegades aquest procés no està en coincidència amb els teus plantejaments, aleshores, cal emprar el silenci com a instrument d’aturada i reflexionar sobre el moviment, com les paraules, de vegades no expressen amb tota la seva claredat allò passa en la realitat canviant.

Cal respectar les idees i els convenciment de l’altri, de manera que els teus convenciments no han de ser pas inductors de confrontació, al contrari, han de saber comprendre l’evolució de l’altri i en tot cas acceptar-la, sense altra valoració; és possible que l’altri pugui no entendre la teva disposició d’ànim, doncs són moments no confluents, com les nostres expressions no són tanmateix idèntiques, és el moment de comprendre que cal establir un principi de tranquil·litat que apaivagui  tot enfrontament innecessari, tota disfunció en la Creació, admetent  la reorganització de sentiments i sensacions,  doncs ningú no està en disposició d’ afermar-se en una raó absoluta, ans al contrari, aquesta és canviant, fruit de la pròpia experiència, com ho és de l’experiència de l’altri, però l’ego ens fa mantenir una posició intransigent a uns i altres, aleshores, cal establir-se en la calma i la reflexió per a poder entendre aquests moments precisos i abocar-hi tot el saber i la maduresa que ens cal.

© Albert Balada

02-11-2013                                                                                                                    

        

El dia desperta...

El dia desperta assenyalant-nos el sol que alimenta la vida, tot deixant-nos sentir el frec dels seus braços que ens agafen  fort, ben fort, en aquest regal com és el de renéixer cada dia des del somni a l'esperança... Sapiguem descobrir-nos en la virtut permanent i deixem-nos seduir per la voluntat de créixer, arrelats en els principis immutables i universals...

© Albert Balada

10-09-2013

Somni...

"No som aquí per cercar un somni, nosaltres som el somni" (1)


(1) Paraules finals de Muriel Casals, president d'Omnium Cultural al Concert per la Llibertat" Camp Nou 29-06-2013

Només d'un somni...

Només d’un somni naixerà el perdó que ens exculpa de tanta ignomínia, del somni de la veritat i la seva cerca, aquella que esdevé una autèntica professió de fe en el destí dels homes; només d’aquest somni immanent i etern, l’home pot esdevenir lliure per a ell i per a altri, amb la consciència neta d’allò que està escrit en el fons de l’ànima, gravat amb lletres de foc i serà aleshores quan hom podrà descobrir la nostra veritable connexió amb l’univers, en Ell...

© Albert Balada

24-03-2013

Una llegenda...

“Cal que siguem capaços de romandre en silenci i en la meditació, la reflexió silenciosa i prolongada, cal saber parar i pensar. D’aquesta manera, la nostra ment pot trobar la curació de les ferides inevitables de la vida diària, pot aprofundir en els successos que passen en les nostres vides i en el món, i arriben al coneixement que li permet d’avaluar les coses amb les nostres ulls.”  (1)

Fa ja alguns anys algú em va explicar una llegenda, un somni de qui va  poder vagar entre els dos mons de l’ànima, em  digué just el que ara acabeu de llegir, va ser un missatge que em va quedar gravat a foc en la meva consciència, i el somni, la llegenda deia com n’ estàvem d’ errats en la cerca de bens materials, nus com estem en aquest món al que hem vingut a viure, perquè de fet no hi ha res que cercar en allò material per a alimentar l’ànima, el bens materials són fungibles venen i se’n van i mai ens acaben de pertànyer de manera fefaent, només nosaltres, com a esser privilegiats que som en la creació, tenim, en nosaltres mateixos. un tresor que cal preservar i la llegenda del somni continuava pujant dalt d’un arbre, ben alt, més enllà de la terra erma, on un felí jeia, reposat i convidava a gaudir del silenci, de la calma i de la observació d’un món què, als seus peus, s’erigia en lluites fratricides, on qualsevulla causa justa podia establir una lluita que a res duia i el felí digué: “cal seure en calma i observar com la civilització es colpeja a ella mateixa fins a esdevenir quelcom semblant al no res, perquè cap és el motiu que valgui la pena perdre ni una sola vida per ell, només en el silenci, repetia la llegenda del somni, en la calma i la observació...” 

---

[1] Te Deum, Homilia de SS Benet XVI del 31 de desembre de 2012

Una cita: André Breton

Si nosaltres, no trobem prou paraules per a denigrar la baixesa del pensament  occidental, si  nosaltres  no  temem  d’entrar  en  conflicte amb  la  lògica, si nosaltres som incapaços de jurar que un acte realitzat en somnis té menys sentit que un acte efectuat en estat de vigília, si nosaltres considerem fins i tot possible donar fi al temps,  aquesta farsa sinistra,  aquest  tren  que es surt  constantment  de les seves vies,  aquesta boja pulsió,  aquest  inextricable  nus  de  bèsties  rebentants  i  rebentades,  com pot pretendre ’s que donem mostres d’amor, i fins i tot que siguem tolerants, respecte d’un sistema de conservació social, sigui el que sigui? Això és l’ únic extraviament delirant que no podem acceptar.[1]

---

[1] André Breton. Segon Manifest Surrealista. 1930.  

Missives

Sempre havia cregut inversemblants moltes missives que, benintencionades, t’arriben per correu desitjant sort o salut, tot demanant de no trencar la cadena. La veritat és que de vegades la pròpia redacció connota el seu origen i no pots fer més que somriure. Aquest cop, però he rebut un text interessant, un text que conté importants veritats que us refereixo:

“El diner pot comprar una casa, però no una llar; el diner pot comprar un rellotge, però no el temps; el diner pot comprar un llit, però no el somni; el diner pot comprar un llibre, però no el coneixement; el diner pot pagar al metge, però no la salut; el diner pot comprar una posició, però no el respecte; el diner pot comprar la sang, però no la vida; el diner pot comprar sexe, però no l’amor”

Siguin quin sigui l’origen d’aquests proverbis, pertanyin a la civilització del coneixement a la que pertanyin no fan sinó recordar-me una cita de Kun Fu Tzu[1]: “Les riqueses i els honors són com a núvols passatgers que no signifiquen la felicitat. Es pot ser feliç només amb l’arròs com a aliment, l’aigua com a única beguda i el propi braç com a coixí.”, és en aquest sentit que el valor del diner ho és en funció de la determinació social, però no pas moral ni ètica, el que dona sentit a aquest text “rebut” o “trobat”.

---

[1] Confucio; Arrau, Silvia (compilació); Merino, Maria (traducció). La sabiduria de Confucio. Ed. Longseller. Buenos Aires. 2000. pg. 38.

Realitats

Recordo, aquell cavall de cartó pedra, i aquell elefant; jo els trobava tant i tant reals, tant i tant grans, des d’aquella teva perspectiva de nadó, acariciant-ne el seu rostre, amb el despertar del tacte. L’avi, els guardava en un altell a la casa pairal; hores d’ara te n’adones que ni l’altell era tant a dalt ni aquells animalons de fantasia eren tant i tant grans com als teus ulls se’t feien, però el cert és que als ulls de l’ infant que era, i encara en la meva ment, aquell cavall i aquell elefant de colors llampants es feien immensos, enormes. La realitat doncs, a passar del temps, pren la teva justa dimensió, quan te n’adones que les dimensions es proporcionen o, fins i tot, que aquells amics de jocs eren, ara si, de cartó pedra, que el seu tacte no era la pell d’un cavall o el rugós tacte de la pell de l’elefant i tot i així no deixes de sentir en el teu clúster cerebral el record d’aquelles sensacions d’infantessa oblidades, que de tant en tant retornen, com un vell somni on s’amaren olors i sensacions, percepcions diverses d’un infant.

Tardorejant

Tardoreja, els fulls esgrogueeixen, les línies s’esvaeixen, les lletres escrites esmicolant-se sota els ulls dormilencs esperen l’esglai silent, quan aixequen el vol aquelles restes del missatge oblidat que ens deixa el regust i l’olor de vell en l’aire, somnis de tardor.

Somni

“...Somni és la mort, en qui d’ell mateix fou senyor,
I la vida d’açi va tenir per somni:
Plàcida us serà la terra, i lleu,
Que fou llarga, direu, la vida breu....” [1]

[1] De Quevedo. Francisco. Poesias escogidas de Quevedo. Prologadas y recopiladas por Luís de Tápia. Sáenz de Jubera, Hermanos, Editores. Madrid. 1914. pag. 10.

Notes IX: L'audàcia del somni

El pensament, el model de les qüestions que els ciutadans es plantegen creen a l’entorn de les idees uns entramats en xarxa que els científics socials intentem de desvetllar, sorpresos, de vegades, de com evoluciona tot plegat i de com el model de societat, que encara empra valors del segle anterior, evoluciona vers un model d’individualitat ancorat en paràmetres col·lectius, distints de la consideració del conglomerat social com un tot cohesionat. El valor intel·lectual en la aportació política ens la definia recentment Carles Duarte en la seva columna setmanal al diari Segre. Duarte acaba dient:

“S’ha perdut l’audàcia del somni, devorada per l’immediatisme. I els intel·lectuals es refugien en l’esperit crític, mentre la gent es mira cada cop més escèpticament la política”

Potser aquesta veritat irrefutable del poeta i lingüista ens obliga a més d’un a valorar la nostra aportació, quin és el paper en definitiva que a determinats especialistes ens ha de tocar jugar veritablement en aquest tauler d’escacs, en el que es gestiona els instruments de l’Estat a partir de les aportacions de la dialèctica i el debat.

Homenatge i honor a la veu subversiva

Josep Palau i Fabre (Barcelona, 1917-2008). Poeta, narrador, assagista i dramaturg. És considerat un dels màxims experts internacionals sobre l'obra i la personalitat de Picasso, de les quals ha fet estudis que han estat traduïts a una desena de llengües. Juga un paper important en la represa de la literatura catalana de postguerra com a creador i editor de la revista Poesia i organitzador de recitals. Ha traduït obres de Rimbaud i de Balzac, entre d'altres. Ha recollit l'obra poètica a Poemes de l'alquimista, i les proses sobre art i literatura a Quaderns de l'Alquimista. Ha estat guardonat, entre altres premis, amb la Creu de Sant Jordi (1989), el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1999) i el Premi de la Crítica Serra d'Or d'obres completes (2006).

ORIENT[1]

"A l'Orient de la vida me'n vaig.

Viure en el Somni és viure en el món.

El meu camí me l'enlluerna un raig

de llum d'absència, d'éssers que no són."






[1] Palau Fabre, Josep (1.917-2.008) Poema de la serie "epigrames daurats" escrits la tardor de 1.936, dins de l’apartat "l’aprenent de poeta" de la obra “Poemas de l’alquimista".

Somni

El somni abasta alguna cosa més que allò irreal, abasta aquelles recreacions del nostre inconscient, aquell món imaginari que de tant en tant ens obre la porta a una dimensió desconeguda del nostre pensament, des d’on recorrem distàncies que ens apropen a situacions i realitats distintes de les que cal aprendre el seu excurs, la seva aportació a la nostra qüotidianeitat. És ben segur que el somni ens saneja la ment que aporta el seu bagatge a aquesta creació intel•lectual de la nostra visió social. Avaluem a través de les percepcions candents com una metàfora situacions presents que ens acompanyen encara que no en tinguem la percepció adequada; la seva interpretació ens pot dur a entendre actituds, possibilitats, compromisos, aventures i fins i tot a deduir les posicions en el context real del com i del qui.

Sense saber

Volia navegar pels cels de les paraules, sense saber que la seva significança envoltaria aquella plàcida tarda, on les lletres havien sortit a volar, escalant aquells cims que, saberuts, albiren a configurar qualsevol paradigma que es preui, saltant d’un lloc a un altre, com llebres esporuguides que ressegueixen aquella olor penetrant que deixa traça i navega per l’olfacte, definint-hi l’espai que s’ofereix a la vista. Volia volar acompanyat de sons i d’intel•lectes en permanent aprenentatge a l’entorn de l’arbre del saber que ofereix fruites madures que omplen de saviesa. Volia, però va descobrir que tot plegat és un somni, com una gran partida d’escacs en la que canvies permanentment de jugador, de color i que tan prompte pots ser el rei com el més humil dels peons en aquesta gran jugada còsmica que és el destí, com és l’atzar, amarat de voluntat saberuda, amarada d’esperança, tanta com d’il•lusió regalima el tauler.

Felicitat

Ideograma japonès de la felicitat.

Com a cavall del vent i la tempesta, com qui guaita les sagetes que deixa caure el núvol ennegrit regalimant-te la cara, mentre et deixes portar pel somni cap a les arrels mateixes de l’existència, així és com cerques de vegades aquella sensació de felicitat que t’ompli només per un segon la vida, deixant que el pensament voli en la llibertat de l’ànima com una fulla alliberada pel vent. És com si el món fes una aturada, un instant i tot quedés en silenci, un silenci absolut i permanent que ho embolcalla tot fins el més mínim soroll, tot en silenci.

El somni és possible

Dir-te viatger, que el somni és possible, que és possible descobrir en la paraula, només en la paraula el missatge de pau que el món necessita, per dominar la fera que ens transmet la ira i aquesta la disbauxa de l’odi i la rancúnia que malbaraten l’existència de l’home, d'aquell que necessita de la seva pròpia experiència per descobrir que tot, absolutament tot és relatiu, fins i tot l’alè, un sospir o la seva pròpia presència.