“Aquesta és la seva terra i no hi ha raó per que no es comportin amb naturalitat, les seves arrels han estat enfonsant-se en aquest terra generació rere generació, sense necessitat que vinguis de lluny en la seva cerca. Respecte d’aquells que marxaren d’aquí fa temps, en la seva època no existia encara l’estació d’autobusos, i menys encara els cotxes de línia. Pel riu, calia prendre la barca coberta amb estores; i per terra llogar un carro. Si realment un no tenia diners, només podia comptar amb les seves sabates. Ara tots els que encara tenen un sospir de vida tornaran, fins i tot des de l’altra riba del pacífic, ja sigui en utilitari o en cotxe de luxe amb aire condicionat. Alguns han fet fortuna, altres s’han fet famosos, altres no son res, però han envellit i volen tornar. Al aproximar-se al final de la vida, qui no té nostàlgia de la seva terra? [1]
[1] Xingjian, Gao. La montagne de l'âme. Éditions de l'aube. Paris. 2000