"e"

Sense voler, quasi per atzar, havia deixat escrita en aquest post, un esborrany amb la lletra “e”, ni ho recordava perquè, com, ni de quina manera, però el cert és que aquesta lletra solitària omplia un espai immens, en la solitud del blanc, que no ha vist la llum però per això mateix dona títol a aquest blog, com un cant a la solitud, com un cant etern i dispar a aquelles coses que ens pertanyen a nosaltres i només a nosaltres i que no volem compartir, perquè formen part de la nostra més íntima essència, aquella que de vegades bé que pot quedar malmesa per, com em deia tot dinant un amic, l’entorn.

Recrear en el llenguatge les possibilitats de ser tu mateix, de vegades incomprensible, de vegades transparent, però la majoria de vegades en l’enigma que representem tots plegats com a sers complexos que som plens de matisos que ens fan, precisament, diferents però iguals, iguals però complementaris, complementaris, però diferents, configurant un paisatge humà que sorprèn per la seva diversitat, com per la seva pròpia naturalesa, en tot cas la “e”, la seva innegable solitud, albira aquella taula rodona, petita, allunyada de tot allò mundà, que et permet a més, acostar-te a l’altri en aquell diàleg, on el llenguatge no verbal, el somriure, com la sorpresa en els ulls oberts, o el missatge de les mans, ens descriuen aquest món que ens donat de liderar, als sers, humans?

Un matí de tardor...

De vegades els somnis ens porten mentre estem desperts, a descobrir els detalls de la mateixa vida, de la vida mateixa, que manta vegades ens resten ocults al món dels mortals; gaudir del passeig com altres vegades he descrit ja en aquest blog, descobrir unes talles romàniques, com aquelles que feia anys que reposaven repenjades als passadissos d’una sala de reunions d’un ajuntament que no cal citar; descobrir, deiam autèntiques obres d’art, malbaratades segurament per ments ignorants.

Passejar, deia, ens permet també, si en som conscients, de gaudir dels detalls, aquells que et pot oferir un marché à puce, però també de descobrir en la gent, en els seus rostres, en els seus pensaments, en les seves mirades, aquella realitat que de vegades a alguns pot escapar-se’ns.

Quan el sol de tardor malda per escalfar i et fa una carícia, te n’adones com n’és de fràgil la vida en veure els arbres com perden les fulles; perquè toca, a ells els toca l’introspecció, esperar a la primavera per a tornar a ser ufanosos. Potser saber que de vegades el silenci, com el que faran els arbres, és el millor dels recursos, també en política, on s’acostumen a dir tantes tonteries…!, només cal obrir els diaris…..