Village au fond...

Cançó escrita per Jean Villard Gilles, el 1945, per a Edith Piaff amb la que va fer la seva gira pels USA. Una oració que conté el doble significat, profà i iniciàtic, que tan li agradava a Gilles, amic d'Ansermet, Brel, Poiret, Serrault i Ramuz, que clou amb les paraules: l'eternitat de l'amor...

Village au fond de la vallée
comme égaré, presqu'ignoré
voici qu'en la nuit étoilée
un nouveau-né nous est donné
jean-françois nicot qu'il se nomme
il est joufflu, tendre et rosé
à l'église, beau petit homme,
demain tu sera baptisé...
une cloche sonne, sonne
sa voix d'écho en écho
dit au monde qui s'étonne:
"c'est pour jean-françois nicot"
c'est pour accueillir une âme
une fleur qui s'ouvre au jour
a peine, à peine une flamme
encore faible qui réclame
protection, tendresse, amour...

village au fond de la vallée
loin des chemins, loin des humains
voici qu'après dix-neuf années
coeur en émoi, le jean-françois
prend pour femme la douce élise
blanche comme fleur de pommier
devant dieu, dans la vieille église
ce jour il se sont mariés...
toutes les cloches sonnent, sonnent
leurs voix d'écho en écho
merveilleusement couronnent
la noce à françois nicot
"un seul coeur, une seule âme"
dit le prêtre, "et pour toujours"
"soyez une pure flamme"
"qui s'élève et qui proclame"
"la grandeur de votre amour."

village au fond de la vallée
des jours, des nuits, le temps a fui
voici qu'en la nuit étoilée
un coeur s'endort, françois est mort...
car toute chair est comme l'herbe
elle est comme la fleur des champs
épis, fruits mûrs, bouquets et gerbes,
hélas vont en se desséchant...
une cloche sonne, sonne
elle chante dans la mort
obsédante et monotone
elle redit aux vivants:
"ne tremblez pas coeurs fidèles"
"dieu vous fera signe un jour"
"vous trouverez sous son aile"
"avec la vie éternelle"
"l'éternité de l'amour..."

Així és...

“Així és que si tenim sempre present el significat d’«eternitat», buscarem el penediment i n’ evitarem la transgressió, i aleshores serem «edificats en aquest món i establerts en l’esdevenidor»”.

(Shem Olam, Cap. 18)

Una cita: Junichirô Tanizaki

“No heu sentit mai aquella mena de por que se sent davant l’eternitat, la por que podríeu perdre la noció del temps, que podrien passar els anys sense que us n’adonéssiu i que en sortir de la cambra ja tinguéssiu els cabells blancs?”[1]

---

[1] Junichirô Tanizaki*. Elogi de l’ombra. Angle Editors. Barcelona. 2006. Pag. 49

*(1886-1965) Escriptor Japonès, considerat un dels millors de la literatura japonesa contemporània.

Instants de contemplació

La mirada serena i clara davant d’una obra d’art, un retrat de la vida a partir dels ulls de l’artista et permet de connectar amb una altra dimensió del ser humà, de percebre aquelles sensacions, aquelles emocions que els creadors ens aporten als espectadors muts que contemplem bocabadats aquelles creacions efímeres, com ho és tot en la vida, però que gaudeixen del valor exacte del moment en el que són contemplades.

Res no té més valor que aquell instant en el que som capaços de percebre la vida com s’escola per les rengles del color i les aigües, les textures, les formes i les essències primàries que ens manen cercar la bellesa i la saviesa a parts iguals.

Si us he de ser sincer aquesta tarda m’ha estat permès per la vida descobrir que de vegades un instant de contemplació pot aportar a la teva vida una eternitat de felicitat i robar del cor les cuites trivials i mundanes per endinsar-me en la recreació dels universos particulars i personals de tots aquells que donen alguna cosa d’ells mateixos pels demés; l’art, com la política, o la civilització mateixa, requereixen d’una visió pausada, etèria, en el context i la interpretació de la transmissió del missatge, com en la recreació de la idea, potser aleshores quan l’harmonia en lo universal esdevingui un fet normal, serà el moment en el que haurem aconseguit la veritable democràcia, mentre, només serem captius de l’esperit del conflicte.

"e"

Sense voler, quasi per atzar, havia deixat escrita en aquest post, un esborrany amb la lletra “e”, ni ho recordava perquè, com, ni de quina manera, però el cert és que aquesta lletra solitària omplia un espai immens, en la solitud del blanc, que no ha vist la llum però per això mateix dona títol a aquest blog, com un cant a la solitud, com un cant etern i dispar a aquelles coses que ens pertanyen a nosaltres i només a nosaltres i que no volem compartir, perquè formen part de la nostra més íntima essència, aquella que de vegades bé que pot quedar malmesa per, com em deia tot dinant un amic, l’entorn.

Recrear en el llenguatge les possibilitats de ser tu mateix, de vegades incomprensible, de vegades transparent, però la majoria de vegades en l’enigma que representem tots plegats com a sers complexos que som plens de matisos que ens fan, precisament, diferents però iguals, iguals però complementaris, complementaris, però diferents, configurant un paisatge humà que sorprèn per la seva diversitat, com per la seva pròpia naturalesa, en tot cas la “e”, la seva innegable solitud, albira aquella taula rodona, petita, allunyada de tot allò mundà, que et permet a més, acostar-te a l’altri en aquell diàleg, on el llenguatge no verbal, el somriure, com la sorpresa en els ulls oberts, o el missatge de les mans, ens descriuen aquest món que ens donat de liderar, als sers, humans?

He de dir...

Que milito en la transformació social i en la societat de l'autoaprenentatge, ho sabieu? hi confio molt i molt en aquest conglomerat d'homes i dones que en diem societat; segurament he canviat, segurament, com vosaltres també canvieu dia a dia, sense adonar-vos; potser no tant com vosaltres i jo mateix confiàvem i esperàvem, però sí, reconec que he canviat i també us he de dir que si sóc capaç de veure l'eternitat en un instant, també la puc veure en una gota d'aigua i esperar a més a veure tota la seva estructura molecular, sense patir per la dedicació que això m'ha d'exigir.