Si es pogués...

Si es pogués retratar el calor, veuríem també el silenci de les planes, els ocells arrecerats ves a saber, sense voleiar les cel•lades on un aire calent, un cers estrany, ens pentina, mentre el sol punxa sobre la pell nua. Si es pogués retratar el calor, podria tenir el nom de l’oest on aquesta calima immensa ens abraça, atemorint el cor i demanant esguard, i aigua, molt aigua per apaivagar la set per la transpiració excessiva. Si es pogués retratar el calor quin retrat en sortiria!

©Albert Balada
06-07-2013

Morir per una idea

L’estiu és calent, les herbes bramen assedegades pentinades per les llengotades en aquesta calima que, any rere any ens visita, com aquell convidat que t’arriba sens ser-ne convidat i s’està a casa teva, et malbarata el beure del refrigerador, aquella petita estança que voldries que fos la teva habitació, perquè malgrat no aprecies els aires condicionats, resistir amb la bonhomia d’aquell estri que fa aire, de vegades resulta, tot i que sostenible, força insuportable. Com veieu, hem començat a gratar el juliol, el mes que el calendari gregorià manté en l’apel·latiu julius en honor de qui va ser el dictator perpetuus, a Roma, Caius Julius Caesar.

Tal dia com avui, però, ens diuen els annals que moria a la localitat alemanya de Constança el teòleg Jan Hus a qui es considera precursor del protestantisme, abans que Luther o Calvino, i moria a mans del foc, cremat viu per les seves idees defensades al concili de Constança, era un moment on hi havien dos pontífexs Gregori XII a Roma i Benet XIII (el papa Lluna) a Avinyó, corria l’any 1415, quan Huss va profetitzar davant del seu botxí l’adveniment del luteranisme, de la reforma.

“Môžete pečená hus, ale vo storočia nájdete labutě, ktoré nemôžu toast” (Pots rostir una oca , però dins d'un segle et trobaràs amb un cigne que no podràs torrar –Oca és hus en llengua txeca)

Premonitori designi en l'ús literi que Hus coneixia i havia treballat de la llengua bohèmia i on pronostica com no es pot estar sempre contra tota idea, ens adverteix contra tota perspectiva totalitària, cap a les perspectives intransigents, sense escoltar a la gent i en aquest cas a les propostes dels filòsofs, de pensadors, Hus n'era un però va ser menystingut, tot i que va ser, de fet, un precursor del Concili Vaticà II, com ja predefinia a principis del segle XV en la seva docta obra "De aeclessie", amb principis, amb valors que aquells homes (o bèsties ?¿) del segle XV no van voler, no van saber entendre ... El destí acaba posant a tothom en el seu lloc....

Aire

De vegades aquell ambient angoixant, de calor amarada d’humiditat, de cels grisos que en fan “cancel·les” de l’aire que encerclen els espais; de vegades, només de vegades, alimenten aquelles pluges que sanegen l’aire, que netegen aquelles branques amarades de pols, que respiren el mateix aire que tu i que jo, que tots i que necessiten obrir els seus porus a l’aliment únic i indispensable: l’aire indispensable per a la vida, l’aire que compartim tots i del que tots com una societat anònima participem a parts alíquotes que cotitzen en la borsa de tot allò que es viu.

Potser aquella mirada innocent, que cerca en el paisatge urbà un skyline, aquella línia d’horitzó que ens defineix; potser aquella línia que mai no es troba, aquella línia desdibuixada que correspon amb les seves vivències d’infantesa, aquelles que potser es recrea entre els somnis que ens envolten des del moment en el que varem esdevenir sers socials. Aquella mirada entendrida malviu entre mirades que veuen només el gris brut i deixat d’aquells carrers que recorren els turons que s’enlairen un i altre cop en els sentiments i els records.

Mentre, la gota una gota suor et pentina el rostre i et reculls el serrell que despentinat té la gosadia, inconscient, de caure’t sobre el front, donant-te un aire distint. Respires aquell aire humit i te n’adones que encara et plau pensar com un infant.

Somriure balanç.

Per decorar aquesta ègloga aquest poema visual de la meva amiga Meritxell Munné que m'ha enviat tot anunciant-me que és ja molt a prop de les seves vacances.

De vegades hi ha racons en la teva vida, però també aquells que ens queden amagats físicament, on t’hi porta un amic amb qui has compartit una tarda se sinceritat, una tarda de diàleg intens al voral d’una plaça de significació imperial. De vegades, només de vegades, apostes pel somriure com a virtut i contrasenya i quan deixes l’amic, a contracor i entristit, se t’obre un món de companyonia que inexplicablement t’atrapa i descobreixes encants amagats, amistats i respecte.

L’estiu és propici a la conversa nocturna, malgrat les ordenances, l’estiu ens és propici als mediterranis a prendre el carrer que compartim i fer-lo nostre, i a parlar en veu alta; és una característica que de vegades se’ns enveja, tant nostra i plau tant de parlar d’amistat, de riure, de cantar….

El dia se m’oferia ahir amb la monotonia acceptada que els meus amics van fer canviar, primer tot recordant Louisiana i blues del cotó i el jazz melòdic que t’invita a despullar el cor i els sentiments, oferint aquell senzill vers, d’aquella cançó de la Fitgerald, o escoltar el “fado” trencador, que et recorda Lisboa i els carrerons on el peix cuit envaeix les cantonades mentre els tramvies grocs, vells i plens, avancen lentament per la pujada, quan pels carrers del port son plens d’un paisatge multiètnic, com un retrat en miniatura d’aquella terra anhelada. El dia, es tancava a la vora de la gespa, protegit del sol canicular amb un bon amic, descobrint secrets inconfessables quan encara el sol es resisteix a abandonar-lo, recorrent carrerons, petits i estrets com aprofitant intensament cada segon, com si m’hi anés la vida, com si fós el darrer instant.

La lluna pren relleu, inicia el seu govern portant-me a les mans de Dionisos, les ménades, triades i flautistes, silents, bacants i sàtirs i novament somriures abraçant el foraster que passa, l’amic que gira visita; segurament la seva protecció feu agradable la vetllada, on el riure ens evocava la tragèdia i la comèdia , ens evocava la música i ens portava a gaudir d’un àpat, acompanyat de l’esperit del vi. Fruir, aquest verb tant estrany, desvetllava la situació a la rodona taula, per cercar després el raser de la nit i les estrelles tot compartint amistat, descobrint-ne les proximitats zodiacals i reflexions socràtiques. La pau, aquella pau que somniem després d'un dia intens ens és donada, com un prèstam de la vida, per unes hores només.