Ens alimenta...

Ens alimenta el sol des de l'est l'ànim, la vida, ens duu el missatge del naixent cap al creixement i ensems ens ensenya que res paga la pena, sols el saber i la cerca, el coneixement. Sigui, doncs, un bon dia...

© Albert Balada

19-03-2014

Tot just...

Tot just el sol alça el seu senyoriu, la boira esdevé companya inseparable, tot desitjant el bon dia que s'escau i ha de ser si hom veu la vida com un fet extraordinari...

© Albert Balada

02-01-2014

Acomplim els designis...

Acomplim els designis del present com un mandat que ens autoimposem, conscients del valor que vivim, sense girar el cap al passat que ja no hi és, ni al futur doncs hi som, imperceptiblement,  a cada instant que passa esdevenint present i passat alhora, en un no res,  com si d’una dansa es tractés en el temps i l’espai.  No hem de caure, però, en els paranys de l’encant d’un moment donat, doncs cal continuar gaudint de cada moment que arriba, moments únics, personals, intransferibles, on és precís d’ aprofundir en els valors primigenis, sabent-nos posseïdors d’un do atorgat que venerar,  de la vida, però també sabent-nos animals socials, essent en aquest context que farem valer l’ imperatiu de respecte i ajut al proïsme, entenent que ell és també nosaltres. Deixem que el sol caigui sobre les nostres espatlles i recollim acaronant la lluna com germans nostres que són del celatge que ens anuncia el jorn del descans...

© Albert Balada

04-10-2013

El dia desperta...

El dia desperta assenyalant-nos el sol que alimenta la vida, tot deixant-nos sentir el frec dels seus braços que ens agafen  fort, ben fort, en aquest regal com és el de renéixer cada dia des del somni a l'esperança... Sapiguem descobrir-nos en la virtut permanent i deixem-nos seduir per la voluntat de créixer, arrelats en els principis immutables i universals...

© Albert Balada

10-09-2013

Per a poder comprendre...

Per a poder comprendre la complexitat de l’Univers, no pas des d’una perspectiva astronòmica, sinó metafísica ens cal poder prendre consciència de la nostra pròpia dimensió i comprendre que la nostra visió de les coses es veu limitada pel nostre context, el nostre entorn, la nostra pròpia existència i experiència i per tant tenim una perspectiva absolutament limitada com ja han explicat tant la neurociència com els avenços en la comprensió multidimensional que la física ens comença a relatar hores d’ara.

Si aconseguim de comprendre l’Univers com un concepte més enllà d’allò físic, com una idea, com la mateixa línia conceptual de pensament conscient, descobrirem que se’ns obren noves dimensions de la perspectiva, una nova que fins ara no teníem, de fet és com intentar comprendre la llum del sol, més enllà de la lògica del diàleg que mantenim amb l’astre Rei, fins i tot més enllà de la concepció que la ciència ens ha pogut mostrar de la vida de l’astre.

És aleshores quan hom pot arribar a comprendre que la Llum té un significat més profund que el concepte de llum mateix, un significat en connexió inexorable amb la foscor mateix que és nogensmenys que la exacerbació, la concentració magnífica de la Llum i un cop comprés, se’ns representa a partir d’una dimensió distinta, no pas lumínica, sinó universal i eterna, transformada a partir de raons diverses en el camp de la física, però fins i tot més enllà d’aquesta universalitat i eternitat aconsegueix de transformar-se en un punt més enllà de les paraules mateixes, en un punt més enllà de nosaltres mateixos, més enllà de tot origen i destí, per acabar definint una complexa interpretació que ens relata la nostra connexió amb l’Univers, la nostra connexió, en definitiva amb la unicitat.

En definitiva, estem descobrint la nostra relació amb la Font mateixa de tot saber i de tot coneixement, amb la font mateixa de tota identitat com de tota realitat, aquella que ens defineix, aquella a través de la qual podem prescindir d’una realitat, d’una veritat que se’ns presentava com a absoluta, per acabar endinsant-nos en l’ànima mateixa que defineix el nostre esser, aquella que veritablement ens connecta amb el Tot i esdevenir part d’Ell.     

© Albert Balada

02-09-2013

Els gats...

Els gats són absolutament ritualistes, i ella, la Dolça, també; la casa és seva, i ens fa un favor de voler-la compartir amb nosaltres; el matí, la tarda, la nit, té els seus espais per a ella, espais distints, doncs distinta és la nostra posició en relació a la rotació de la terra respecte del sol i de la lluna. És probablement també una manera d’honorar, des de la seva perspectiva, el territori sota el seu domini, i d'honorar l’univers que compartim...

© Albert Balada

26-08-2013

Amb set boques...

A la fotografia, La Ghriba, com es coneix a la Sinagoga de Djerba (Tunisia)

"Amb set boques em somriu "L'Edat "

des del més profund de mi.

Encenc un llumí per poder contemplar el sol,

novament obro la porta, oberta ja

i, em poso a ballar al so del lladruc del gos

de l'habitació del davant.

Em trec el barret faig una reverència, i exclamo:

"Hola, vida, que tal!" (1)

(1) Zamir, Schlomo. La Edat. Cuaderns judàics. Poesia Jove Israeliana: selecció de poemes. Facultat de filosofia i humanitats de la Universitat de Chile. Shlomoh Elimelej A. No. 20 (1993): Diciembre , Pág. 49-72

Shlomo Zamir és un escriptor i poeta israelià, nascut a l'Iraq el 1929,  educat en les institucions d'educació general jueves - incloent l'escola "Aliança" francesa. Va arribar a Israel el 1950. Zamir és producte de diferents cultures: angloamericans, francès, hebreu i àrab. El seu estil poètic es troba prop de la poesia imaginista, que exigia que la poesia sigui alliberat de la rima, el metre i les formes poètiques tradicionals, i en el seu lloc s'organitzarà al voltant de les imatges.

No dubtis...

La fotografia és original de Montse Esteba

No dubtis que en el teu phatos, allò que està escrit esdevé una teranyina que enllaça la teva vida amb la dels teus proïsmes i en ella, allò que ha de ser respon a les circumstàncies que t’envolten i que es nodreixen del que va ser i el que serà, encara que un i altre no siguin al teu abast, perquè ja el passat esdevingué i el futur no ha arribat pas encara. Cerca una ombra en la que guarir les ferides si n’hi ha, però no deixis que aquestes esdevinguin el teu centre, al contrari, aprèn d’allò viscut i camina deixant que del sol que t’és donat en puguis gaudir així com d’aquells petits detalls que t’acaronen...

© Albert Balada
10-07-2013

Si es pogués...

Si es pogués retratar el calor, veuríem també el silenci de les planes, els ocells arrecerats ves a saber, sense voleiar les cel•lades on un aire calent, un cers estrany, ens pentina, mentre el sol punxa sobre la pell nua. Si es pogués retratar el calor, podria tenir el nom de l’oest on aquesta calima immensa ens abraça, atemorint el cor i demanant esguard, i aigua, molt aigua per apaivagar la set per la transpiració excessiva. Si es pogués retratar el calor quin retrat en sortiria!

©Albert Balada
06-07-2013

Com en els singles de Meteora...

Com en les singles de Meteora si encabeix en monestirs la saviesa ancestre, sobre la plana central s’alça a Catalunya aquest monument petri; muralla, columna, saber,  misteri, pregària, reflexió, registre perenne del pas dels temps i dels seus significats, balustrada de senyals, de símbols, penya-segats gens agrestes acaronats per la terra, el sol, l’aigua i el vent, recés de pau necessària i imprescindible...

© Albert Balada

30-06-2013

Una cita: Javier Tomeo

“Els cignes i els ànedes són molt diferents, amic meu. Els cignes volen massa alt. No oblidis que foren dos cignes els que eren els encarregats de conduir el carro del sol pel firmament. I no oblidis tampoc que hi va haver un altre cigne que remolcà la barca de Lohengrin quan anava a reunir-se amb la seva estimada Elsa. Tu creus que als ànecs i les oques se’ls pot encarregar missions tan grandioses?”[1]  

---

[1] Tomeo, Javier*. Conversaciones con mi amigo Ramon. Ed. Huerga Y Fierro Editores. 1995. ISBN 9788488564153   Pag 21

* (Quincena, Osca 9-9-1932 – Barcelona 22-06-2013⁾ Llicenciat en Dret i Criminologia, fou escriptor i dramaturg en llengua castellana

Algun dia tornaré...

A la fotografia Cristalls de sal sobre les roques i pedres de la mar Morta.

Algun dia tornaré, amb les mans buides, el rostre seré, les butxaques plenes de pedres, testimonis dels camins que he creuat, i un sentiment preuat que m’haurà acaronat l’ànima, aquell d’haver viscut hores amargues i precioses alhora, en escenaris diversos, on la vida era el sentit de tot plegat, aquell que m’acaba dibuixant un somriure i m’acalora les galtes. Si la salut m’ho permet, després de molts anys descobriré els meus ulls de la venda que els acluca, per deixar que la mirada sigui clara i desperta, sense matisos, sense mentides, sense vergonya, davant d’allò que ens és ofert; continuaré pregant al meu Déu, lluny de dogmes i idolatries, perquè les boires s’ esvaeixin, la terra baixa es desperti al nou sol o es deixi batejar per les pluges perfectes aquelles que ens regalen aigües gairebé beneïdes...

© Albert Balada
25-01-2013

El lleó i el dragó...

Aparentment, els elements essencials del viatge de l’heroi, acostumaven a llegir-se en el cel, a través dels moviments del sol i la lluna, és a dir que es corresponien amb el cicle del sol, el seu camí de l’Orient cap a l’Occident, el seu viatge diürn i el seu camí de l’Occident cap a l’Orient, el seu viatge nocturn, el dragó nocturn i el lleó diürn es troben per a realitzar la seva gran obra.[1]

---

[1] Imatge del manuscrit “Zoroaster Clavis Artis”, Ms 2-27. Biblioteca Cívica Hortis. Trieste. 1738. Vol. 2, Pag 182. 

Viure aquí, un poema de Paul Elouard

Viure aquí[1]

Quan la he vist, la he perdut,

La petjada d’un ermini entre vidres gebrats,

Un estel, a penes un estel, la llum,

Les seves ungles en el despert marbre de la nit.

No parlo ja per a ningú,

El dia i la nit es barregen tan bé en la cabellera,

Sota la meva mirada, sota els seus cabells ella es marceix,

Ser virtuós, és estar en solitud.

Desconeguda, era ella la meva forma preferida,

Jo no tenia la preocupació de ser un home,

I en va, em sorprenc d’haver-me vist obligat a patir

El meu desig com una mica de sol en aigua fred.

   

---

[1] Elouard, Paul. La Révolution Surréaliste nro. 6 mars 1926. Citat a Elouard Paul, El poeta i la seva ombra. Ed.Icaria. Barcelona. 1981. pag 14. Traducció del Castellà d'Albert Balada

No t'aferris...

“No t’aferris al passat ni als records tristos; no reobris la ferida que ja va cicatritzar; no revisquis dolors ni patiments d’antic; el que ha passat, passat està! D’ara endavant, centra les teves energies en construir una vida nova, orientada a allò més alt i camina de front, sense mirar enrere; fes com el sol, que cada dia neix, sense pensar en la nit que ja és passada...”[1]

---

[1]”Minuto de Saviesa” compilat por C. Torres Pastorino. Ed. Sabedoria, Rio de Janeiro, Brasil 1960 (Traducció: Cecilia Prezioso), pag. 302

En un amagatall del cor...

En un amagatall del cor


Ansia el món;
Presència,
Saber-se viva,
En la maranya de pedra
Que desperta al dia
Embolcallada de records.
Sospir infinit quina mirada
Arriba,
Com un clam,
Tant alt,
Que amb el colpeix de les campanes
ensopega.

Ansia el món,
Com qui vol
Sentir els colors
De l’arc, prop del rostre
I pentinar-ne la cua,
Amb els dits,
Recreant el paradís.
Com el dia coneix la nit,
Li se la bondat
Feta bocins,
De vegades.

Ansia el món,
En un amagatall
Del cor,
On descobrir-hi mil misteris,
Mil tapissos
De seda i pedres,
On l’orient i l’occident hi ajunten
Amors i essències,
llegendes.

La se,
Com tu la saps,
D’orgull farcida
En la fosca
Que s’omple de lluna i estrelles,
En el dia
Que albira al sol
Majestuós que s’estrena.
Mentre,
Tot plegat gira el seu voltant,
Entre silencis
I paraules,
Entre clams
I roses.



Lleida, 9 d’octubre de 2007.
©Autor: Albert Balada, poema "En un amagatall del cor" dins de "Heliada, un poemari".Ed.Bubok.com. 2009. 1ª edició 12/2009. Global Copyright Registry SAfe Creative: 0912065069406.

Transformació

Diuen alguns d’aquells experts de nova fornada en l’àmbit de la intel·ligència emocional, que l’arribada de la tardor implica, hores d’ara, un ambient propens a l’acceptació del canvi, com qui diu. La rellevància o no d’aquesta asseveració i de qui l’ha dita no és transcendent, el cert és que la tardor sempre ha significat en el transcórrer dels annals, un moment en la vida humana en el que la terra inicia el seu període de descans, com de reflexió més que de renovació, un període en el que després de donar els seus fruits, després d’haver tingut una activitat sostinguda, comença de fet a dormir, en l’avançada de l’ hivern, que és on certament la terra es transforma i esdevé nova i renovada per afrontar les noves cuites que li esperen amb l’adveniment dels nous solsticis i equinoccis.

“Els temps” que estem vivint, afavoreixen l’aparició d’experts o de bruixots, lluny ja de les vel·leïtats mil·lenaristes, però molt a prop de realitats profanes en l’àmbit de la transcendència humana, com també és cert que els essers humans, com la resta de sers que poblen el planeta, tot i els avenços en biotecnologia i tecnologies diverses, no ens estem de seguir els pautats que la natura ens dicta, d’acord amb els periples estacionals, tant lligats, per altra banda a les relacions del nostre planeta, significativament amb el sol i la lluna, com a elements singulars que ens en determinen un perfil específic.

La realitat del concepte canvi, ens defineix un precepte de conflicte en si mateix, per la accepció mateixa del terme, però els processos de canvi, tot i que puguin ser entesos des d’una perspectiva fatalista i encara entenent aquesta premissa com a vàlida interacciona amb la nostra pròpia realitat, per esdevenir un procés de transformació que no es justifica pas en consonància amb la temporalitat astral com podria semblar.

El canvi esdevé sempre un procés gradual, tot i que aquest pugui semblar que s’aboca d’una manera agosarada i temerària sobre les nostres vides, el canvi, com el temps esdevé en el seu propi ritme a partir de tot un seguit d’ítems que el conformen, amb actors que entren i surten d’escena i que ens acaben conformant un nou escenari distint al que havíem conegut o havíem construït a partir de les nostres pròpies percepcions. En el moment en que esdevé aquesta simbiosi, l’escenografia i el seu decorat acostumen a esdevenir nous i eixamplar el propi espai vital, la qual cosa no es percep pas d’immediat, per anar percebent-la poc a poc, a mesura que identifiquem com hem canviat d’obra teatral, d’escenificació i fins i tot de guió; d’alguna manera, com ens deien els clàssics, no deixa de descobrir-nos principis remots que ens remunten a la concepció mateixa de la llibertat com a principi bàsic de subjecció dels essers racionals.

Saviesa, força, bellesa....

Amb el somni d’una societat més justa, sustentada en la saviesa , la força i la bellesa, com a principis i valors fonamentals, aquella casa basteix sobre l’honor dels seus germans, l’àbsida que sustentat en aquelles columnes dòriques, obren a l’espai de dimensió incondicionada, convidant a la reflexió i l’anàlisi. En el record d’Hiram és aquella benvolent complaença, aquella confiança absoluta en els símbols sagrats que honorem, en la fraternitat perpètua clamada per ajudar al necessitat que demanda l’auxili a la glòria dels principis que inspiraren la construcció de l’univers. Les mans alçades a l’esguard del sol i la lluna que vigilen la cúpula celestial, hom pregunta per aquell suport obligat que cal als que caminen per la senda. En ell ens hem de sentir inspirats en la fidelitat als ideals, disposats a la defensa que no ens ha de deixar tancats en la pròpia concepció de la nostra esfera, compartint amb el proïsme la construcció d’aquell bastiment de sentiments, harmonia i felicitat.

Interpretar

Trencant la nit quan comença la matinada, aquella en que has estat castigat sense veure les campanades de l’antiga presó, qui la recorda…condemnat a beure’t aquell cava que no cal ficar a la nevera, fora al balcó que gela també refreden les coses i els ànims posats a dir, mentre un dit de gebra llença lluentor en l’aire sobre el metall dels cotxes adormits a l’asfalt que ennegreix encara més la nit. Veus com s’il·lumina als acords de nous instruments d’aquella nova generació que ens ha fer de reconèixer la revolució tecnològica com a vital, com gestionen les llums d’aquella torre que tan ens assembla a la de la city de Londres, posats a dir, en la modernor de les interpretacions segurament, estranyes similituds, intertextualitat ho va batejar una escriptora, recordeu?.

Obrim els ulls quan tot just la ciutat s’adorm posat el dia i els carrers en el seu lloc, sota aquell tel blanquinós que transforma l’aire gèlid i humit en fredor característica dels nostres hiverns d’interior a la plana, que ens allunya del regal del sol de l’hivern i te n’adones que tu encara no has fet la teva declaració d’intencions per aquest nou any que comença, com si l’atzar o el fatalisme no poguessin desfer tot aquell que pretens de fer més que els homes, per molt que ens creguem senyors de les nostres vides i deixes de pensar-hi; retrobes com cada any aquell concert vienès, el que veuen, com deia el narrador, tantes persones que només veuen un concert l’any, aquell, asseguts amb una tassa de camamilla a la mà, per la ressaca, sense el rigor de l’etiqueta.

I comença un nou any, amb l’incertesa que el futur només el coneixen els déus, perquè els homes poden predir el passat i els savis interpretar el present com ens va dir Plató, però amb el convenciment que aquest és un hivern fred, molt fred, com toca; sec, molt sec, molt més del que toca potser, i poca cosa més, però també sabent que som posseïdors d’un senda llarga que recórrer, com aquell camí de ferro que va descriure una historia, amb portes i finestres alternes que ens donen llum a la banda esquerra i aquelles roses acabades de collir i embolicades en paper d’estrassa, per no danyar-les, d’aquell roser sense flors que cal tornar a plantar i acurar amorosament, amb la tendresa de la mà amiga...

Un llac transparent

Si decideixes perdre’t per unes hores en la solitud de la tarda, quan el sol comença a caure, lenta i pausadament sobre els camps ressecs per la sequera i les glaçades primerenques, pots gaudir d’aquell silenci que et deixa el soroll dels cotxes en passar, amortits per la vegetació que aguanta impàvida el pas del cautxú com el diòxid de carboni i altres gasos dels minerals fòssils, mentre la llum comença a fer ombres que retallen el terra i la teva pròpia ombra gira allargassada.

Només si ho decideixes tu, pots gaudir del cel que recorren pocs núvols fent una teranyina estranya en aquesta tardor enfredorida i gaudir dels pocs ocells que no migren i passegen a la recerca de menjar. És aleshores quan una gralla surt et sobrevola amb el seu blanc i negre de gala i crida en l’aire mentre t’esquiva tot aixecant el vol per evitar l’humà.

El silenci continua ensenyorint-se de la planaria mentre les màquines sortides del rentador retornen als garatges i circulen lentament, molt lentament per les rotondes noves com una dansa en la que els colors s’apoderen del quitrà, mentre el sol continua el seu lent descens cap als móns tropicals que despertaran aviat. Si tanques els ulls pots adonar-te del moviment de la terra i si ets capaç d’escoltar el silenci pots sentir el murmuri del vent o fins i tot la teva pròpia veu que et recorda que hi fas en aquest instant perdut de la teva vida.

En tot cas recorda què com un llac transparent, serè i profund, així esdevé l’ànima de l’home savi quan escolta les paraules de la sendera de la perfecció, perquè aquell qui coneix el riu de les seves vides passades i és lliure de la vida que fineix amb la mort, que coneix les joies del cel i els sofriments de l’infern, car ell és un que veu i la visió del qual és pura, que en perfecció és un amb la suprema perfecció, només ell, o ella, és un ésser veritablement lliure.