Aire

De vegades aquell ambient angoixant, de calor amarada d’humiditat, de cels grisos que en fan “cancel·les” de l’aire que encerclen els espais; de vegades, només de vegades, alimenten aquelles pluges que sanegen l’aire, que netegen aquelles branques amarades de pols, que respiren el mateix aire que tu i que jo, que tots i que necessiten obrir els seus porus a l’aliment únic i indispensable: l’aire indispensable per a la vida, l’aire que compartim tots i del que tots com una societat anònima participem a parts alíquotes que cotitzen en la borsa de tot allò que es viu.

Potser aquella mirada innocent, que cerca en el paisatge urbà un skyline, aquella línia d’horitzó que ens defineix; potser aquella línia que mai no es troba, aquella línia desdibuixada que correspon amb les seves vivències d’infantesa, aquelles que potser es recrea entre els somnis que ens envolten des del moment en el que varem esdevenir sers socials. Aquella mirada entendrida malviu entre mirades que veuen només el gris brut i deixat d’aquells carrers que recorren els turons que s’enlairen un i altre cop en els sentiments i els records.

Mentre, la gota una gota suor et pentina el rostre i et reculls el serrell que despentinat té la gosadia, inconscient, de caure’t sobre el front, donant-te un aire distint. Respires aquell aire humit i te n’adones que encara et plau pensar com un infant.

Realitats....

Amb la son pegada a les esquenes que comencen a bascular-se cap endavant de les hores mortes que arrossegada, jau l’estómac en la pendent del silenci que demana sorollós alguna cosa amb que omplir-lo, mentre dubtes entre aixecar-te o no de la cadira i si tens o no realment gana. Els ulls s’acluquen lentament, les parpelles es fan pessants, com si poguessis dormir escrivint les paraules entre somnis i buidant el misteri de la nit a la candidesa de l’ànima que només vol reposar una estona, damunt les lletres que lluentegen i comencen a donar voltes marejades.

Tot resta en silenci, fins i tot el carrer que hores abans avia estat com un rierol sorollós que deixava anar el bullici enlaire com s’enlairen els globus de colors quan els infants, voluntàriament, els deixen escapar per gaudir de la seva remuntada al cel. Tot no, és cert, la lluna ens acompanya i com un rellotge ensordia la nit amb el seu moviment de malucs i ens deixa bocabadats amb els seus ulls de nina i el somriure permanent que ens acompanya si la nit no deixa passar els núvols en el seu trànsit.

La foscor aplega però els gats més canalles que cerquen les gates maules que ronden les teulades on s’arreceren els coloms per dormir plegats, un costum estrany, perquè queden a l’esguard del seu pitjor guardià. Mentre l’aigua s’esmuny per les clavegueres, després de passejar-se per les voreres assedegades i plenes de pols. El dia ha estat irreverent i la nit no ens deixa veure de tant en tant la seva bellesa, és aleshores quan la són comença a demanar un jaç per començar el principi del viatge al món intermitent de les realitats ocultes, com una música que ens endinsa en els misteris i els secrets dels sons.