Boirim...

El dijous patina pels carrers, com aquell boirim que regalima del cel tot encerclant les llums amb la seva humiditat, això ens permet de percebre una atmosfera càndida, transcendent, envoltant-nos fent de manera com distingir l'indiferent passeig pels carrers enfosquits, mal enllumenats, on els vells fanals embranquen els arbres en un festeig antic, com un abraça molt antiga.... No hi tristor en el deambular emetent, perquè l’essència de ciutadania és justament aquesta, la de descobrir els racons ocults que el descuit dels qui vetllen no acostumen a arranjar gairebé mai, so pena que la intensitat lumínica de les zones on els obrers van residir d’antuvi pogués apaivagar les noves zones de la urbs on s’hi assenten de bell nou els patricis. El riu ben poc sorolla al seu pas, quan el vespre cau. Les aus s’arreceren de la fredorada que ja s’aventura i tot just pots escoltar a orella entesa alguna cosa, però aquella remor malda per córrer com fugint de l’ombra projectada per les ànimes fugisseres dels que pretenen transcendir la història mateixa, com si la història no fos feta per tots i cadascun dels homes i dones que la pateixen. El dijous s’esgota, de la mà del silenci i la boira....

Aire

De vegades aquell ambient angoixant, de calor amarada d’humiditat, de cels grisos que en fan “cancel·les” de l’aire que encerclen els espais; de vegades, només de vegades, alimenten aquelles pluges que sanegen l’aire, que netegen aquelles branques amarades de pols, que respiren el mateix aire que tu i que jo, que tots i que necessiten obrir els seus porus a l’aliment únic i indispensable: l’aire indispensable per a la vida, l’aire que compartim tots i del que tots com una societat anònima participem a parts alíquotes que cotitzen en la borsa de tot allò que es viu.

Potser aquella mirada innocent, que cerca en el paisatge urbà un skyline, aquella línia d’horitzó que ens defineix; potser aquella línia que mai no es troba, aquella línia desdibuixada que correspon amb les seves vivències d’infantesa, aquelles que potser es recrea entre els somnis que ens envolten des del moment en el que varem esdevenir sers socials. Aquella mirada entendrida malviu entre mirades que veuen només el gris brut i deixat d’aquells carrers que recorren els turons que s’enlairen un i altre cop en els sentiments i els records.

Mentre, la gota una gota suor et pentina el rostre i et reculls el serrell que despentinat té la gosadia, inconscient, de caure’t sobre el front, donant-te un aire distint. Respires aquell aire humit i te n’adones que encara et plau pensar com un infant.

Sensacions, sentiments, emocions....

Beus dels paisatges i de l’escuma que vola damunt dels caps recollint-ne els pensaments de qui se sap viu. El misteri de la llum esgota el dia fins al darrer dels minuts, esmicolant el valor de l’espurna, tant bon punt la foscor, com una venjança s’abandona sobre les coses i llença el seu tel negre per interrompre el que ens diu el cel.

Et sents abraonat per un món que camina a un ritme forçat, per unes circumstàncies que giravolten al teu entorn en una ventada huracanada. Tens la mirada perduda en l’horitzó, a la recerca d’aquella imatge que vesteixi els ocres i els verds que s’acomboien sota el vermell de la posta de sol magnífica que t’allibera els sentits; mentre, aquella tos de primavera no es retira encara i no et vol deixar respirar calmadament, olorar d’humiditat l’aire i endevinar aquelles gotes de pluja que ens arriben lentament quan les llums del carrers lluentegen diferents, com anunciant-les.

Crees paisatges urbans en la teva ment, de vegades distints als propis i reals que ens envolten, i comparant, descobreixes que de vegades potser ens cal fer una aturada, mirar de front i dir el que pensem, si cal que sigui dit; en tot cas saber que no hi ha revolucions gratuïtes, res pot fer-se a canvi de res, tot vol un resultat i un perquè, tot necessita de l’espessor de la sang, del silenci, de la calma, de la força, del crit, del clam, de la passió.... i en tot de creure, creure fermament en la humanitat mateixa, tot i sabent que res se’ns dibuixa així com fresc o un oli en permanència, que tot s’embolica en la dinàmica dels colors i les formes per paisatges nous i distints, ni els reals, ni els pensats, distints, creats a partir de diferents aportacions, sensacions, sentiments, emocions....

El valor del silenci

El silenci es vesteix del verd que gaudeix de l’humiditat oceànica, que transpira la suor dels déus i el perfum del tròpic, veu de les essències del testimoni de la bondat, que amara en els cors purs i sense maldat en els que anida el mestratge i la llum que només ells perceben, com una guspira en mig del foc abrasador de les relacions humanes. Si llegeixes aquest post, has de saber que el món mereix una altra oportunitat a com l’hem gerenciat fins ara, des de la ciutat més gran a la més petita del país més gran i poderós al més humil, de l’home més gran al més dèbil, aquest és l’autèntic mestratge, siguem diligents en fer de les nostres vides el valor del silenci.

El vídeo que acompanya aquest post és de Madredeus a les Açores i porta per títol: "Silenci"