Aire

De vegades aquell ambient angoixant, de calor amarada d’humiditat, de cels grisos que en fan “cancel·les” de l’aire que encerclen els espais; de vegades, només de vegades, alimenten aquelles pluges que sanegen l’aire, que netegen aquelles branques amarades de pols, que respiren el mateix aire que tu i que jo, que tots i que necessiten obrir els seus porus a l’aliment únic i indispensable: l’aire indispensable per a la vida, l’aire que compartim tots i del que tots com una societat anònima participem a parts alíquotes que cotitzen en la borsa de tot allò que es viu.

Potser aquella mirada innocent, que cerca en el paisatge urbà un skyline, aquella línia d’horitzó que ens defineix; potser aquella línia que mai no es troba, aquella línia desdibuixada que correspon amb les seves vivències d’infantesa, aquelles que potser es recrea entre els somnis que ens envolten des del moment en el que varem esdevenir sers socials. Aquella mirada entendrida malviu entre mirades que veuen només el gris brut i deixat d’aquells carrers que recorren els turons que s’enlairen un i altre cop en els sentiments i els records.

Mentre, la gota una gota suor et pentina el rostre i et reculls el serrell que despentinat té la gosadia, inconscient, de caure’t sobre el front, donant-te un aire distint. Respires aquell aire humit i te n’adones que encara et plau pensar com un infant.