Som com reietons...

Som com reietons de reialmes minúsculs sotmesos a les efemèrides de realitats de subsistència, que dicten dues divinitats malsanes: el diner i la lluita fratricida gratuïta. Podem però sostreure’ns al negoci de l’èxit i la competència que sustenten aquells retrats grotescos de les ombres? La realitat pot semblar força distinta al que realment és, la capacitat de conduir el nostre destí segons altres dictats, més elevats, lligat a fets del bé.    

Obvietat rere obvietat, el model en el es sustenta aquesta realitat panteista, no descriu sinó un sistema en el què no hi ha canals de connexió dels uns amb els altres, del jo amb el proïsme, perquè rebutja aital connexió fomentant el manteniment de la rivalitat malsana com a fruit de creixement, però, aquella capacitat d’ auto conduir-nos, també ens hauria de permetre establir la relació entre la nostra existència i la espiritualitat que podem cultivar per a connectar més enllà del món físic.

Només aleshores resulta comprensible la futilesa de la nostra existència al poder ser capaços d’avaluar-ne el valor real de les coses, del gaudi humà de les coses mundanes, respecte d’allò que és condició espiritual prèvia, la ètica rellevant que en defineix principis i valors de tan alta projecció que el conflicte entre ambdues realitats acostuma a desaparèixer quan hom pren consciència  que només ens pertany la valuosa ànima que nia en nosaltres i no allò  material, que acostuma a guiar-nos.

Mentre som esclaus d’aquest miratge mundà, deixem de cultivar la nostra essència divina, només quan canviem la perspectiva i deixem aquell esclavatge per enlairar-nos a través de la espiritualitat conreada, serà possible l’alliberament absolut i el reconeixement en aquell alliberament del camí que, en la calma i la comprensió, en la humilitat i la serenor, ens acosta a la autèntica llibertat.

© Albert Balada

28-09-2013   

"Al·legats", Una cita: Sir Charles Spencer Chaplin

“Ho sento, jo no vull ser emperador, aquest no és el meu ofici. No vull manar ni conquerir ningú. Voldria ajudar tothom a ser possible: jueus..., gentils..., negres..., blancs...; tots nosaltres volem ajudar-nos els uns als altres, els essers humans som així, volem viure per a la felicitat de l’altre, no per a la seva desgracia, no volem odiar-nos o menystenir-nos els uns als altres. En aquest món hi ha lloc per a tothom, i la terra és rica i a tots pot alimentar. La vida pot ser lliure i bella, però hem perdut el rumb, la cobdícia ha enverinat l’ànima de l’home, ha dividit el món amb barricades d’odi, ens ha submergit en la desgràcia i el bany de sang; hem desenvolupat la velocitat, però ens tanquem en nosaltres mateixos; la maquinària que ens dóna l’abundància ens en deixa sense; els nostres coneixements ens han tornat cínics, la nostra intel·ligència durs i desconsiderats; pensem massa i sentim massa poc. Més que no pas maquinària, necessitem humanitat, més que intel·ligència, cortesia i bondat, sense aquestes qualitats la vida serà violenta i tot estarà perdut. L’avió i la ràdio ens han acostat entre nosaltres, la natura mateixa d’aquests invents clama per allò de bo que hi ha en l’home, clama per la fraternitat universal i la unió de les ànimes, i encara més, la meva veu arribarà a milions de persones en el món, milions de desafortunats homes, dones i nens, víctimes d’un sistema que porta l’home a torturar i empresonar innocents. Per aquells que no em poden escoltar, els dic: no desespereu, la desgràcia que ens afecta és només la mort de la cobdícia, el ressentiment dels homes que temen el progrés de la espècie humana, l’odi de l’home passarà i els dictadors moriran, el poder que li van arrabassar al poble tornarà al poble, i en tant que els homes donin la vida per ella, la llibertat no ha de morir. Soldats, no us sotmeteu a les bèsties, homes que us menyspreen i esclavitzen, que en res valoren les vostres vides, i us diuen que fer, que pensar, que sentir, us martiritzen, us tracten com a bestiar, inútil carn de canó, no us sotmeteu a aquests engendres, meitat homes, meitat màquines, amb mentalitat de màquines i cor de màquines; vosaltres no sou màquines, no sou bestiar, homes sou i en els vostres cors estimeu a la humanitat, no odieu ni viviu per a l’odi, el rebuig a tot el que és natural; soldats, no lluiteu per l’esclavatge, lluiteu per la llibertat; En els llibres sagrats està escrit: el regne de Déu està dins de l’home, no un únic home, no un grup d’homes, sinó tots els homes, i vosaltres els homes, vosaltres teniu el poder, el poder de crear màquines, el poder de crear felicitat, vosaltres, el poble, teniu el poder, de fer aquesta vida lliure i bonica, de fer d’aquesta vida una aventura meravellosa, aleshores en nom de la democràcia exercim aquest poder, a unir-nos tots ja, a lluitar per un nou món, un mon decent, que li doni a l’home l’oportunitat de treballar, que us doni a tots un futur i a totes les edats, seguretat, fou prometent aquestes coses que les bèsties van arribar al poder, però menteixen, no tenen cap intenció d’acomplir la seva promesa, mai no ho faran, els dictadors es fan lliures a ells mateixos però esclavitzen als seus pobles, lluitem nosaltres ara per acomplir la promesa, lluitem per a fer el món lliure, per acabar amb les barreres nacionals, per acabar amb la cobdícia, l’odi, la intolerància; lluitem per a que en el món regni la raó, en que la ciència i el progrés condueixin a la felicitat de tots els homes, Soldats, en nom de la democràcia, a unir-nos tots ja...”[1]

---

[1] Chaplin, Charles Spencer*1. El gran dictador*2. Al·legat final.

*1 (1899-1977) actor, director, escriptor, productor i compositor britànic.

*2 (1940) segona obra sonora de Chaplin, produïda per la nord-americana United Artist i finançada pel propi Chaplin.