Som com reietons de reialmes minúsculs
sotmesos a les efemèrides de realitats de subsistència, que dicten dues
divinitats malsanes: el diner i la lluita fratricida gratuïta. Podem però
sostreure’ns al negoci de l’èxit i la competència que sustenten aquells retrats
grotescos de les ombres? La realitat pot semblar força distinta al que realment
és, la capacitat de conduir el nostre destí segons altres dictats, més elevats,
lligat a fets del bé.
Obvietat rere obvietat, el model
en el es sustenta aquesta realitat panteista, no descriu sinó un sistema en el
què no hi ha canals de connexió dels uns amb els altres, del jo amb el proïsme,
perquè rebutja aital connexió fomentant el manteniment de la rivalitat malsana
com a fruit de creixement, però, aquella capacitat d’ auto conduir-nos, també
ens hauria de permetre establir la relació entre la nostra existència i la
espiritualitat que podem cultivar per a connectar més enllà del món físic.
Només aleshores resulta
comprensible la futilesa de la nostra existència al poder ser capaços d’avaluar-ne
el valor real de les coses, del gaudi humà de les coses mundanes, respecte d’allò
que és condició espiritual prèvia, la ètica rellevant que en defineix principis
i valors de tan alta projecció que el conflicte entre ambdues realitats
acostuma a desaparèixer quan hom pren consciència que només ens pertany la valuosa ànima que nia
en nosaltres i no allò material, que
acostuma a guiar-nos.
Mentre som esclaus d’aquest miratge
mundà, deixem de cultivar la nostra essència divina, només quan canviem la
perspectiva i deixem aquell esclavatge per enlairar-nos a través de la
espiritualitat conreada, serà possible l’alliberament absolut i el
reconeixement en aquell alliberament del camí que, en la calma i la comprensió,
en la humilitat i la serenor, ens acosta a la autèntica llibertat.
© Albert Balada
28-09-2013