Fotografía original d'Andreu Estany MateuEls 120 anys de la Torre, la de Eiffel, signifiquen alguna cosa més que ella mateixa, és el procés en el que la segona revolució industrial descriu la seva trajectòria, des del 1889 quan un 31 de març era inaugurada fins avui, un 31 de març de 2009 en plena crisi mundial, econòmica i de lideratge. Aquesta andròmina que va ser atacada pels intel·lectuals de l’època, segons relaten les cròniques, que presentava al gust de la època una estètica impròpia d’una ciutat com París, ens evoca ara aquells principis i el sabor romàntic i modernista de l’època. Cert és que ha esdevingut un símbol, malgrat tots els inconvenients que el varen veure néixer i la volien fer morir com a les seves germanes que varen ser desballestades, Però aquesta obra de l’enginyer August Eiffel, ens reporta alguna cosa més que aquell París, ens identifica fins i tot als que no som francesos amb aquella seva capitalitat.
“Sempre ens quedarà París”[1] es deia en la mítica pel·lícula, però amb el transcórrer dels anys el seu símbol esdevé més revolucionari que mai, no calien gratacels, que també ni han, per a demostrar la grandesa dels homes, una torre de comunicacions ha esdevingut una autèntica escultura, un símbol per ella mateixa, una nova catedral laica que s’alça en els cels grisos com en els primaverals dies, quan fa anys la vella dama de l’ skyline parisenc. Una cançó francesa de l’any 1946 ens deia que “quans se’ns pregunta que és París, diem sempre l’ Ètoile, les Tuilleries, bois de Boulogne, bois de Vincennes,.... però París és la Torre Eiffel...” [2]. Potser en aquest aniversari de la jove i esvelta piràmide, serien oportunes les paraules de Víctor Hugo[3], destinades potser més a la definició d’aquesta nostra societat, encara adolescent: Innocent i venerable infantessa de l’art i de les màquines!!!!
“Sempre ens quedarà París”[1] es deia en la mítica pel·lícula, però amb el transcórrer dels anys el seu símbol esdevé més revolucionari que mai, no calien gratacels, que també ni han, per a demostrar la grandesa dels homes, una torre de comunicacions ha esdevingut una autèntica escultura, un símbol per ella mateixa, una nova catedral laica que s’alça en els cels grisos com en els primaverals dies, quan fa anys la vella dama de l’ skyline parisenc. Una cançó francesa de l’any 1946 ens deia que “quans se’ns pregunta que és París, diem sempre l’ Ètoile, les Tuilleries, bois de Boulogne, bois de Vincennes,.... però París és la Torre Eiffel...” [2]. Potser en aquest aniversari de la jove i esvelta piràmide, serien oportunes les paraules de Víctor Hugo[3], destinades potser més a la definició d’aquesta nostra societat, encara adolescent: Innocent i venerable infantessa de l’art i de les màquines!!!!
[1] Deforest Bogart, Humphrey a “Casablanca” de Michael Curtiz 1942 basada en la obra teatral Todos vienen al Café de Rick (Everybody Comes to Rick's) de Murray Burnett y Joan Alison.
[2] Emer, M. “Paris – Tour Eiffel” ( 1946) a “Jacques Elian et son orchestre” 1.976
[3] Hugo, Víctor. Nuestra Señora de París. Trad. Eugenio Ochoa. Ed. Jordan. Madrid. 1836. pag. 28
