"Trobeu la mansor del tigre i aplaneu enllà la vostra discòrdia" (dita colombiana anònima)
Abraçar la vida com qui esgota segon a segon la seva essència no serveix de res, si no som amants de la vida mateixa i ens regalem aquells instants preciosos que ella ens do, cada dia, a cada moment, després de la dura batalla diària, com aquell general que ens demana una treva entre focs al camp de batalla. Algú em deia, quina llàstima el pobre Napoleó, que volia ser geògraf!. De fet endurir l’esforç, per establir permanències en el nostre propi dolor, amanit de la necessitat irrefrenable de poder esdevenir quelcom en la vida, no ens pot dur sinó a la infelicitat. Amb tota probabilitat podríem coincidir, si vaguem per les històries profanes de la gent normal i corrent, com tu i com jo, que no vol més que passar el seu dia a dia, si vaguem deia, descobrirem com en cadascun de nosaltres s’hi amaga el geni de la saviesa, aquell que recerca en l’univers dels mortals, en els més recòndits racons, aquell misteri, aquella dita, l’aforisme no reconegut, per convertir-lo a l’univers mateix de la saviesa guardada en un pot de magdalenes, lluny de la patètica fornada de mediocres, però valents, sabedors que la imatge no es pot comprar, com tampoc el saber, com tampoc l’estima, o l’honor, o la lleialtat….
