Existeixo!

Com diu el meu amic en Jordi Pedret, el fet que algú et faci un "meme" significa que existeixes a la blogosfera; ell me n'envia un com també m'ho fa na Jordina Freixenet, una bona amiga, des del seu blog, de manera que "mans a l'obra", recullo el guant dels meus amics i com em demanen als "meme", cal transcriure la cinquena frase de la pàgina 123 del llibre que es tingui més a prop. Com que com diu la Jordina, que sóc un lector i un pensador empedreït, llegeixo coses molt distintes, fonamentalment assaig, de manera que, el que tinc més a prop, en el moment en que estic fent aquest post és el llibre "Models textuals" de Margarida Bassols i M. Torrent i obrint la pàgina, em trobo amb aquesta cinquena frase, que recull el text del sociòleg valencià resident a Madrid, Josep-Vicent Marqués, casualitat, no? :

"Davant una manifestació del metall, aquest sociòleg va formular-se la hipòtesi que si no corria no seria identificat com a manifestant ni colpejat, resultant la hipòtesi correcta per als primers cinc grisos que em varen sobrepassar, però no per als següents: una vegada el sisè em va fuetejar el cul, els quatre o cinc que vingueren després varen fer el mateix " .

Ara toca doncs passar el "meme" a tres blogaires més i toca fer una tria, tot evitant de ser endogàmic per a establir una autèntica xarxa, així, li passo aquest meme al director de la Fundació Campalans, l'Albert Aixalà, al també Diputat al Congrés, en Dani Fernández i perquè no se m'acusi de no acomplir amb els principis de la paritat, a la Regidora de Sant Cugat l'Aintzane Conesa.

Revolució vs Civilització

La revolució tecnològica, no és ni de bon tros les transformacions que en el darrer quart de segle XX s’han anat produint, ni els avenços que en aquest primer sexenni del segle XXI, hem pogut conèixer i gaudir. Alguns experts defineixen el timing del nou paradigma en el segon decenni d’aquest segle, amb unes variables dependents que delimitarien uns status similars als que podien haver definit la revolució neolítica respecte dels canvis en els standarts de vida que allò va suposar; en aquell cas la revolució que suposava el deixar de ser caçadors per a convertir-nos en recol·lectors.

La disposició dels entorns de socialització de les civilitzacions existents avui en el planeta, posen de manifest situacions noves que entren en conflicte amb el model dels esquemes de l’Estat – Nació, però també amb els esquemes de la transnacionalitat o el que s’interpreta com el model de la globalització liberal. Resulta evident que el model jeràrquic de les estructures de les organitzacions no és vàlid per un model en xarxa com el que ens estan definint les Tecnologies de la Informació i la Comunicació, reconegudes essencialment pel fenòmen d’Internet, però a més la lluita ideològica tradicional d’establir quin paper ha de jugar el mercat en el context polític, social i econòmic comença a tenir clar que la societat no es redueix al mercat i que l’axioma I+D inicial, que va passar a I+D+i, ara no té cap mena de sentit si no hi incorporem una grafia final, la S, que faci que l’axioma sigui ja, hores d’ara: Investigació+ Desenvolupament+Innovació+Societat.

La contraposició d’un procés de recuperació de les estructures identitàries en un estat primari fins a una perspectiva global com fins ara mai s’havia comprés, ni tan sols pel posicionament de les esquerres en la interpretació de l’antic concepte de l’internacionalisme, fa que s’inicií un tret diferenciador que ens permet identificar, una vegada més, aquesta nova “revolució” que passa per tres elements substancials de les investigacions científiques: la biotecnologia, la robòtica i les TICs, en un escenari nou on conflueixen, a més, aspectes tradicionals com ara els interrogants morals, les creences religioses o la polarització compatible amb una dèbil cristal·lització de les actituds noves, o de la nova obertura de la ment humana en sectors més amplis de la societat, a partir de la presa de posició sota esquemes nous malgrat l’escassa visibilitat actual dels avenços tecnològics..

El concepte de “revolució vs civilització” vindrà definit, tanmateix, per la determinació no substitutiva de la pròpia evolució social, és a dir, que no hi ha destrucció del procés social precedent, ans al contrari, s’arbitra un timing que ens permet de definir i articular un model de societat a establir, perquè la tecnologia, com alguns científics socials van preveure, afecta al context econòmic i al polític substancialment, en el sentit d’instaurar un nou context social en el que aquests avenços tecnològics a venir, ens permetran dedicar gran part de les nostres vides a tasques diferents, a la societat de l’oci en definitiva, amb una alteració futura de les relacions de treball.

Parlem en definitiva d’un model de governança futura, en el context del paradigma de la revolució, en una clara delimitació dels espais públics i els espais privats o íntims, a partir d’un clar i progressiu debilitament de les estructures socio-temporals a l’iniciar-se un procés, una dinàmica, d’acció col·lectiva, perquè els éssers humans, al socialitzar-se fan alguna cosa més que comprar i vendre; la tecnologia que ens despertarà aquesta nova revolució, té un origen social, perquè no hem d’oblidar que la societat ja hi era i que per tant, malgrat l’empobriment del moviment de les idees actual i que per altra banda va definir les precedents revolucions industrials, la nova gènesi que plantegen alguns autors té la resposta en la pròpia democràcia, com ens recorda sovint algun biotecnòleg com Lee Silver, per salvar la distància de la polarització dels romàntico-ludites i dels pro evolucionistes-utilitaristes, a partir d’un nou “homo”, d’un nou “punt zero”.

Més aviat que tard....... (33 anys i 3 mesos després)

La mort ha fet justícia, quina llàstima però al final allò que és més democràtic que tot, la mort, ha pogut retornar-nos la justícia, i la, malgrat tot, memòria del primer dels perseguits pel règim, Salvador Allende, ara pot descansar en pau, perquè ha fet realitat aquell adagi que ens va deixar en el seu darrer discurs a la Casa de la moneda bombardejada per l'aviació pinochetista: "mes aviat que tard, tornaran a obrir les vernedes per les que tornarà a pasar l'home lliure". Ara si que ja es pot afirmar, perquè ha mort el dictador.

Quina pena, Pinochet és mort!

No, no hem de tenir pena pel Dictador, de la representació del mal a la República xilena, hem de tenir pena dels milers de morts, dels milers de desapareguts, per un únic delicte comés, el delicte d’opinió.

La vida li ha estat gratificant, ha pogut morir al llit, als 91 anys, enlloc de fer-ho a la presó després de respondre dels seus crims, quina pena. La família del dictador plora un cadàver, quan hi ha tantes famílies que ni tan sols ho poden fer, mentre el botxí ha mort al llit.

Tot i així seran lícites les mostres d’alegria, si n’hi ha, perquè el ciutadans són més civilitzats de vegades que el poder en saber que la terra colgarà per fi al responsable de la ignomínia. Que ho farà que els dictadors tenen tan feliç final i difícilment paguen les seves culpes?

Prefereixo la foto que acompanya aquest post de la del vellet amb cavell blanc, aquesta és la foto de la ràbia, de la rancúnia, de l'odi, del genocidi. Recordem!

Com afirma Mario Benedetti, en unes declarcions que recull El País: "la mort li va guanyar la vida a la justícia"

Rememorant la setmana del 15 de desembre de 1.930.

Es va anomenar "Pacto de San Sebastian" a una reunió promoguda per Niceto Alcalá-Zamora i Miguel Maura que va tenir lloc a la ciutat de San Sebastian, l'actual Donòstia, el 17 de agost de 1930. A quina reunió van enviar representants pràcticament totes les corrents republicanes existents a Espanya y que va ser presidida per Fernando Sasiaín (representant de la Unió Republicana), i hi assistiren:

- pel Partit Republicà Radical: Alejandro Lerroux;
- per Acció Republicana: Manuel Azaña;
- pel Partit Radical-socialista: Marcelino Domingo, Álvaro de Albornoz i Ángel Galarza;
- per la Dreta Liberal Republicana: Niceto Alcalá-Zamora y Miguel Maura;
- per Acció Catalana: Manuel Carrasco Formiguera;
- per Acció Republicana de Cataluña: Matías Mallol Bosch;
- per Estat Català: Jaime Ayguadé;
- per l' Organizació Republicana Gallega Autònoma: Santiago Casares Quiroga;
- i a títol particular: Indalecio Prieto, Felipe Sánchez Román, Fernando de los Ríos i Eduardo Ortega y Gasset, germà del filòsof.
- Gregorio Marañón no hi va poder assistir, però va enviar-hi una carta d'adhesió.

En aquesta reunió es va constituir un Comitè revolucionari, presidit per Alcalá-Zamora, que arribaria de fet a ser el govern provisional de la IIRepública. Aquest Comitè era en contacte permanent amb un grup de militares amb el qui s'havia estudiat un pronunciament militar per a portar la república, que finalment va quedar previst per al 15 de desembre de 1930. Hom però, el capità Fermín Galán es va adelantar al 12 de desembre, el que va fer fracasar el pronunciament i va provocar el fusellament de Galán i tambè del capità Ángel García Hernández, són els fets que es coneixen com la Sublevació de Jaca.

Histories d'un poca vergonya.

Havia venut als empresaris en una reunió el concepte de responsabilitat empresarial en l’àmbit ecològic, tota una novetat, la de qui és una de les fortunes més grans d’Europa i alguna de les més grans de món. Parlava de la protecció del medi ambient, de la necessitat de la responsabilitat envers el planeta, de com cada acción nostra representa una acció contra el planeta, etc. etc.. Em semblava estrany, d’una persona que ha donat mostres d’importar-li ben poc aquest tema, que quan pot és dedica a la caça, una activitat poc ecològica diria jo, i és clar, al final ho vaig descobrir.

Com que s’havia de comprar un jaguar amb biodièsel i això no deixa de ser una fortuna, intentava convèncer als creadors d'opinió que no era una excentricitat allò del seu nou i car vehicle, i per tant vet aquí l’apologia ecologista d’un membre d’una casa reial europea. D’això les nostres àvies n’haurien dit la història d'un poca vergonya, per no utilitzar una paraula menys amable com ara la de malp..., no creieu?.

Això sí les organitzacions ecologistes les he sentides absolutament escandalitzades, no?.....

La revolució que ve

És fins i tot relaxant de poder col•laborar amb la Mariví Chacón i l’Amador Santos a Segre ràdio un dimarts al mes, per a poder parlar de temes de contingut sociològic. Aquest dimarts que hi he estat, el tema, com no podia ser d’una altra manera, fent referència al IX foro de tendències socials, explicant, segurament obvietats des d’un punt de vista de tecnòleg, però que apunten des de la perspectiva de la sociologia i de la ciència política a un canvi social de dimensions universals, només comparable amb la revolució neolítica, quan els homes van deixar de ser caçadors per a convertir-se en recol•lectors i posteriorment abandonar el sedentarisme per les actituds nòmades que ens caracteritzen en l’actualitat.

De fet la revolució industrials, la primer i la segona no són paradigmes similars als de la revolució tecnològica, perquè els canvis que les projeccions determinen són absolutament diferents, mantenen algunes característiques d’aquelles, però proposa en essència un canvi de model social, on la biotecnologia, la robòtica i l’evolució de les Tic’s seràn, sense cap mena de dubte, l’eix dominant i determinant en la nova estratificació social, també respecte dels països entesos aquests com a individus en una perspectiva holística del món.

M’han quedat coses en el tinter, perquè la conversa amb la Mariví, encantadora ella i l’Amador, igualment encantador ha estat d'allò més intensa i entretinguda, això em permetrà en noves tertúlies d’anar desgranant altres aspectes més o menys anecdòtics, cada darrer dimarts de cada mes. Aquest era excepcional, perquè el dimarts passat el convidat anterior, vaja, l’alcalde, se’m va menjar el temps.

Darrera hi ha (sempre) la gent.

La meva amiga Leptis (nom de guerra) fa una reflexió interessant al meu post "un igual" i com que té raó, a més de la resposta que ja li ho he donat en aquell post, m'agradaria que llegís aquest poema de Joan Manuel Serrat, parla d'allò que tant parlem, qui ha darrera la rosa? i ens diu que:

Darrera dels herois i els titans,

darrer de les gestes de la humanitat

y de les medalles dels generals,

darrera de la Llibertat,

darrera dels himnes i les banderes,

darreres de les fogueres de la inquisició,

darrera de les xifres i els gratacels,

darrera dels anuncis de neó,

darrera, hi ha la gent,

amb els seus petits temes,

els seus problemes i els seus amors,

amb els seus petits sous,

les seves petites campanyes,

els seus fets i els seus errors.

Darrera del Quitxot i de Corín Tellado,

de Miss Univers i de l'Escorial,

darrera d'Hiroshima,

darrera de la Màfia i de la policia,

darrera del Mesies i de Wall Street.

Darrera del Colùmbia i de l'heroïna,

darrera de Goliat i de David.

Cadascun a la seva manera.

cadascun amb els seus modos.

Darrera hi som tots,

vostè i jo i el de més enllà.

Darrera de cada data,

darrera de cada cosa,

amb la seva espina i la seva rosa,

darrera, hi ha la gent.

Aquest poema, que no és meu, el dedico també als libanesos, ells que ja saben qui són, també sabran perquè.

Si ho voleu sentir cantat, en castellà com és originàriament aquest poema, aquí teniu l'enllaç amb aquest tema de Joan Manuel Serrat , no és la més coneguda, però de nou la tríada i la rosa fan acte de presència.

Els quatre acords

Ningú pot afirmar-ho amb rotunditat però tampoc hi ha res que ho negui, però és diu que abans que la Declaració independència de 1.776 dels Estats Units o de la Declaració dels drets de l’home i del ciutadà de 1.789, prefaci de la Constitució francesa de 1.791, hi havia un acord entre els delegats de la neixent república americana, que té uns principis organitzatius molt concrets i que a ningú no se li escapa.

Es diu que aquests principis eren inspirats per la Lògia de St Andrew de Boston de quina entitat és diu que va tenir molt a dir en l’incident o la rebel.lió del te del port de la localitat que va portar a la declaració de la independència americana. Aquests principis son els que s'anomenen els quatre acords:

1. Mai suposis
*No donis res per suposat
*Si tens dubtes, aclareix-los.
*Si sospites, pregunta.
*Suposar no et fa inventar històries increïbles que només enverinen la teva anima i que no tenen cap fonament.

2. Honora les teves paraules
* Allò que surt de la teva boca, és el que fa allò que tu ets. Si no honores les teves paraules, no t’estàs honorant a tu mateix; si no t’honores a tu mateix no t’estimes.
* Honorar les teves paraules és honorar-te a tu mateix, és ser coherent amb allò que penses i amb allò que fas.

3. Fes-ho sempre tot lo millor que puguis
* Si sempre ho fas tot lo millor que pots, mai podràs recriminar-te res o penedir-te de res.

4. No et prenguis mai res a títol personal
* Ni la pitjor ofensa.
* Ni el pitjor menyspreu.
* Ni la més greu ferida

Constitució de 1.978. Pacte: República coronada

Una constitució democràtica feta a partir d'un gran pacte no escrit, dels hereus de la dictadura, per als fills de la dictadura i per als nets del futur. L’any 1.978 jo tenia 18, era la meva primera experiència democràtica, després d’un curta lluita antifranquista i també de reivindicació catalanista de la mà dels moviments de la cultura popular. No ho recordo bé, però és segur que no era encara prou conscient, coses de l’esperit revolucionari de la joventut, de la transcendència futura del text del que avui en commemorem ja 28 anys, el de més llarga durada en la vida constitucional democràtica espanyola.

Avui és un moment en el que cal començar a repensar la proposta que ens van deixar els pares de la Constitució, és moment primer de veure com van saber adequar el llenguatge constitucional a una època en la que els sabres i les sotanes encara tenien un pes important, per tant amagat en el text, quasi com entre línies, milimetradament, com en les obres dels constructors de catedrals, hi trobem permanents missatges que ens assimilen el text al de les repúbliques contemporànies i alhora ens recorden permanentment la essència bàsica de la democràcia i la llibertat.

La influència dels models constitucionals francès, germànic, italià i fins i tot britànic, poden esser vistes en tots i cadascun dels articles, la triada republicana i també la rosa es veuen en la inspiració de la majoria dels articles d’aquest text que és un dels més moderns de l’Europa contemporània i que planteja i reconeix no pocs drets nous i vells, i per tant palesa una vigència que amb una acurada interpretació ni literal ni restrictiva, ens podria servir encara per que arribés a ser centenària.

Cal reformar-la?, si no és per millorar el sistema, és a dir per a fer un pas endavant, que encara no es planteja la societat espanyola, com és el canvi del model d’Estat, de la monarquia parlamentària a República federal, que hauria de ser un dels motius principals i únic, diria jo que no cal, perquè incorporar el nom de les Comunitats Autònomes o la Reforma del Senat són accions de política institucional que poden ser fetes amb una Llei orgànica i continuarien formant-ne part del corpus constitucional.

Un igual

Resoldre dubtes, estar a prop de la militància, reconèixer el que som i el que no som, cercar la tranquil·litat, però a la vegada la energia necessària per a continuar un projecte, en aquest cas, de ciutat.

L’amic Àngel estreny la mà amb força i això és signe de vitalitat i cordialitat, i a la vegada ens ofereix un testimoni a seguir; la gent, els amics, aportaven valor a la jornada i això feia el debat més intens, amb aquell sabor de les coses ben fetes, del diàleg, de les propostes, del fer una aposta ideològica, que abasta alguna cosa més que ser d’esquerres i aquest discurs planava minut rere minut.

Hem pogut sentir-lo nostre, com tants ciutadans i ciutadanes en totes aquelles activitats en que tenen la oportunitat de saludar-lo, nosaltres també l’hem pogut fer nostre i sentir-lo como nosaltres, un igual. Ara afrontarem les festes com cal, amb aquella treva nadalenca que cal respectar, després apostarem fort, perquè el projecte s’ho val.

El sentit de la vida

Para la libertad, sangro lucho y pervivo, ...o quizás por que mi niñez sigue jugando en tu arena...

Permeteu-me lector que faci aquest joc de paraules, perquè avui, que m’he perdut un acte de partit, la grip i poques ganes, al vespre i ja superada la febre, ben tapat, acceptant una invitació de l’Alcalde Balaguer, he tingut un encontre molt i molt especial, Joan Manuel Serrat.


Un Serrat que va bindrar per la vida, a dalt l'escenari, amb una copa de cava, també pel seu uròleg, per raons obvies, i per tots i cadascún dels qui hi erem per no haver-los deixat sols.

De veritat que més d’una llàgrima lliscava per les cares, a la meva també, perquè obria en la segona cançó com no podia ser d’altre manera, amb "Mediterráneo", recorria parts dels seus àlbums, el darrer Mô, Utopia, Sombras de la China, Tarres/Serrat, i tants d’altres i les velles cançons que entusiasmaven i més a mi que estic convençut que no hem de perdre aquell esperit revolucionari que feia funcionar les coses i evitava o al menys ho intentava que els paràsits del sistema l’arribessin a controlar.

Tres cançons em feren posar dret, com a una tanta altra gent de les més de 3.000 que érem en el nou pavelló polivalent de Balaguer: “Disculpe el Señor”, “Para la libertad” i la meva estimada “Paraules d’amor” (en el segon bis); També "Pare" (el primer bis) amb el que va tancar un concert intimista, amb un Serrat amb ganes d’explicar coses, amb ganes de viure, que em va carregar les piles explicant-nos, explicant-me el sentit de la vida, pensant sempre en els més pobres, en els que res tenen a perdre, però també en l’amor, encara que pugui semblar una “collonada”, que mai ho és perquè tot i que fa temps que es va escriure, encara són vàlids els versos de “Cantares” que també ens va cantar, honorant a Machado, com a “Para la libertad” ho feia amb Miguel Hernández, o aquella senzillessa de les paraules d'amor que en el silenci del cantautor els presents corejavem.

Una historia d’amor d'en Joan Manuel Serrat amb la música, amb la política, amb la vida que ens hauria d’esperonar perquè la tríada hi era més present que mai i la rosa, també. Quelcom que ens hauria de servir de model per a fer un món millor, sí, basat en utopíes, i què?!

Enllaç amb arxius de video de Joan Manuel Serrat

Torna el bolxevisme?

Pot el bolxevisme reaparèixer? En el perfil ideològic no però en la seva manera de fer i actuar sí, pot ser un instrument de revenja utilitzat generalment pels perdedors, com una nota de poder malentès, com ho van fer al llrg de la negra nit dels temps a partir de la revolució proletària de 1917. El model neix al 1.903, quan s’instaura un model d’organització interna de una manera nova, el centralisme democràtic amb militants professionalitzats, és clar aquesta manera d’entendre el model portava a purgues permanents quan no es combregava amb l’”aparatsik” i es fruit fonamentalment de la manca de postulats ideològics i d'un perfil baix.

En un dia de boira i fred, encara és temps d'utopies

Avui ha estat un dia de celebració, s’acompleix un mes del traspàs del nostre amic i company en José Brocal, hem fet un dinar recordatori, on a més hem parlat de política, dels darrers esdeveniments, de la situació política actual, local, de la demarcació, de Catalunya. Com sempre el brindis de rigor, aquest cop amb vi de la terra que simbolitzava aquella nostàlgia per l’amic absent i la sang que ell tenia en la defensa de les seves idees, alguns dels seus amics no hi han pogut assistir, el fotut vici de treballar els ho ha impedit, ell ho hauria entès.

Jo enfebrat, amb poca empenta per una grip que feia dies em rondava, m’he sentit acaronat pels amics que en un restaurant de menú diari, sense luxes, perquè les nostres economies són quasi tan febles com les dels mileuristes, voliem recordar al José.

La febre m’ha fet estralls i ha pujat, no he pogut assistir en la meva condició de Vicepresident primer del Consell de Federació a la sessió prevista per avui a la Sala Jaume Magre on segur hi hauria aquella aclamació natural, aquelles valoracions lluny de ser objectivables, també naturals i on tants companys i amics ens apleguem. Un altre cop serà, i aleshores podrem discutir i debatre de política que és el realment important perquè ningú no pensi per nosaltres. Esperem que dilluns ja tingui prou forces, segur que si per assistir a l’assemblea de l’agrupació, on tornarem a fer política.

De fet s'hi escau com un darrer missatge de l'amic absent, aquelles paraules del poeta, en aquest cas de Marius Torres:

"Sé una ciutat,

molt lluny d'aquí,

dolça i secreta,

on els anys d'alegria són breus com una nit;

on el sol és feliç,

el vent és un poeta,

i la boira és fidel com el meu esperit."

A tots i totes aquelles que llegiu aquest post dediqueu un minut de la vostra vida a reflexionar sobre el fets que us envolten; penseu, no deixeu de pensar, i feu sentir, en acabar, el vostre taranna enllà on aneu, enllà on us esteu, i sigueu portaveus de la tríada universal i la rosa. Deixem pasar el temps que tot ho cura i torna les coses al seu lloc, en el camí de la construcció de les idees i els paradigmes, com també de les utopies, perquè encara, creiem-ho o no, és temps d'utopies.