Para la libertad, sangro lucho y pervivo, ...o quizás por que mi niñez sigue jugando en tu arena...
Permeteu-me lector que faci aquest joc de paraules, perquè avui, que m’he perdut un acte de partit, la grip i poques ganes, al vespre i ja superada la febre, ben tapat, acceptant una invitació de l’Alcalde Balaguer, he tingut un encontre molt i molt especial, Joan Manuel Serrat.
Un Serrat que va bindrar per la vida, a dalt l'escenari, amb una copa de cava, també pel seu uròleg, per raons obvies, i per tots i cadascún dels qui hi erem per no haver-los deixat sols.
De veritat que més d’una llàgrima lliscava per les cares, a la meva també, perquè obria en la segona cançó com no podia ser d’altre manera, amb "Mediterráneo", recorria parts dels seus àlbums, el darrer Mô, Utopia, Sombras de la China, Tarres/Serrat, i tants d’altres i les velles cançons que entusiasmaven i més a mi que estic convençut que no hem de perdre aquell esperit revolucionari que feia funcionar les coses i evitava o al menys ho intentava que els paràsits del sistema l’arribessin a controlar.
Tres cançons em feren posar dret, com a una tanta altra gent de les més de 3.000 que érem en el nou pavelló polivalent de Balaguer: “Disculpe el Señor”, “Para la libertad” i la meva estimada “Paraules d’amor” (en el segon bis); També "Pare" (el primer bis) amb el que va tancar un concert intimista, amb un Serrat amb ganes d’explicar coses, amb ganes de viure, que em va carregar les piles explicant-nos, explicant-me el sentit de la vida, pensant sempre en els més pobres, en els que res tenen a perdre, però també en l’amor, encara que pugui semblar una “collonada”, que mai ho és perquè tot i que fa temps que es va escriure, encara són vàlids els versos de “Cantares” que també ens va cantar, honorant a Machado, com a “Para la libertad” ho feia amb Miguel Hernández, o aquella senzillessa de les paraules d'amor que en el silenci del cantautor els presents corejavem.
Una historia d’amor d'en Joan Manuel Serrat amb la música, amb la política, amb la vida que ens hauria d’esperonar perquè la tríada hi era més present que mai i la rosa, també. Quelcom que ens hauria de servir de model per a fer un món millor, sí, basat en utopíes, i què?!
Tres cançons em feren posar dret, com a una tanta altra gent de les més de 3.000 que érem en el nou pavelló polivalent de Balaguer: “Disculpe el Señor”, “Para la libertad” i la meva estimada “Paraules d’amor” (en el segon bis); També "Pare" (el primer bis) amb el que va tancar un concert intimista, amb un Serrat amb ganes d’explicar coses, amb ganes de viure, que em va carregar les piles explicant-nos, explicant-me el sentit de la vida, pensant sempre en els més pobres, en els que res tenen a perdre, però també en l’amor, encara que pugui semblar una “collonada”, que mai ho és perquè tot i que fa temps que es va escriure, encara són vàlids els versos de “Cantares” que també ens va cantar, honorant a Machado, com a “Para la libertad” ho feia amb Miguel Hernández, o aquella senzillessa de les paraules d'amor que en el silenci del cantautor els presents corejavem.
Una historia d’amor d'en Joan Manuel Serrat amb la música, amb la política, amb la vida que ens hauria d’esperonar perquè la tríada hi era més present que mai i la rosa, també. Quelcom que ens hauria de servir de model per a fer un món millor, sí, basat en utopíes, i què?!
