Avui ha estat un dia de celebració, s’acompleix un mes del traspàs del nostre amic i company en José Brocal, hem fet un dinar recordatori, on a més hem parlat de política, dels darrers esdeveniments, de la situació política actual, local, de la demarcació, de Catalunya. Com sempre el brindis de rigor, aquest cop amb vi de la terra que simbolitzava aquella nostàlgia per l’amic absent i la sang que ell tenia en la defensa de les seves idees, alguns dels seus amics no hi han pogut assistir, el fotut vici de treballar els ho ha impedit, ell ho hauria entès.
Jo enfebrat, amb poca empenta per una grip que feia dies em rondava, m’he sentit acaronat pels amics que en un restaurant de menú diari, sense luxes, perquè les nostres economies són quasi tan febles com les dels mileuristes, voliem recordar al José.
La febre m’ha fet estralls i ha pujat, no he pogut assistir en la meva condició de Vicepresident primer del Consell de Federació a la sessió prevista per avui a la Sala Jaume Magre on segur hi hauria aquella aclamació natural, aquelles valoracions lluny de ser objectivables, també naturals i on tants companys i amics ens apleguem. Un altre cop serà, i aleshores podrem discutir i debatre de política que és el realment important perquè ningú no pensi per nosaltres. Esperem que dilluns ja tingui prou forces, segur que si per assistir a l’assemblea de l’agrupació, on tornarem a fer política.
De fet s'hi escau com un darrer missatge de l'amic absent, aquelles paraules del poeta, en aquest cas de Marius Torres:
"Sé una ciutat,
molt lluny d'aquí,
dolça i secreta,
on els anys d'alegria són breus com una nit;
on el sol és feliç,
el vent és un poeta,
i la boira és fidel com el meu esperit."
A tots i totes aquelles que llegiu aquest post dediqueu un minut de la vostra vida a reflexionar sobre el fets que us envolten; penseu, no deixeu de pensar, i feu sentir, en acabar, el vostre taranna enllà on aneu, enllà on us esteu, i sigueu portaveus de la tríada universal i la rosa. Deixem pasar el temps que tot ho cura i torna les coses al seu lloc, en el camí de la construcció de les idees i els paradigmes, com també de les utopies, perquè encara, creiem-ho o no, és temps d'utopies.
